Encara que de moviments migratoris n'hi ha hagut en tota la història de la humanitat i mescla entre cultures d'origen divers origen, també, no hi ha dubte que el mestissatge a escala planetària –com assegura l'historiador francès SergeGruzinski– s'inicia amb la conquesta ibèrica d'Amèrica al segle XVI. Avui dia, aquesta realitat juntament amb l'acceleració de l'avanç tecnològic i la tan en voga globalització, és un dels signes inequívocs que caracteritzen el segle actual.

L'universalisme de la interculturalitat contemporània té dues vies: és planetari per la magnitud i diversitat dels moviments migratoris i les mescles que s'estan produint, i és també universal per l'esperit i ment oberts que ens exigeix a tots. Ja no estem nosaltres sols en una bombolla de realitat, som una amalgama de realitats que han donat lloc a una veritable mescla planetària.

Però no només es tracta de la mescla consanguínea que es produeix en unions de persones de diferents cultures; hi ha una altra mescla molt més subtil i imperceptible: una hibridació de costums, maneres de veure el món, estils, idees, etc. Hibridació que no es pot detenir. El nostre planeta ja és mestís: Alemanya té vuit milions d'immigrants (el 8% del total de població), França té quatre milions de musulmans, trenta-sis milions de persones parlen castellà als Estats Units i la música més popular a França actualment són els ritmes mestissos «francoafricans».

El fenomen de mescla de cultures, races, costums, avui és una realitat que es repeteix als Estats Units i en tota l'Europa contemporània perquè –com assegura Gruzinski– el mestissatge no és el fruit d'una decisió política ni científica; és l'efecte de la curiositat humana i de l'afany de l'home per progressar. Fins i tot pot dir-se que és el biològicament natural, perquè està demostrat científicament que les espècies que no es barregen tendeixen a degradar-se o a extingir-se.

Aquesta «integració» comporta construir un nou nos-altres –com assegura l'exeurodiputat Fode Sylla–, perquè la presència de l'altre (del que és diferent) interpel·la la meva existència, al mateix temps que l'explica perquè no seria possible definir-la sense la presència dels altres. L'alteritat és el complement necessari de la identitat: som qui som en funció del que no som, diu el politòleg Giovanni Sartori.

Aquest procés d'interculturació ens ha de portar a reconèixer que les persones són molt més que les seves coordenades culturals; cada persona és al mateix temps, paradoxalment, un ésser únic i irrepetible i també un ser semblant als seus semblants. No hi ha contradicció: cadascun de nosaltres és un jo irrepetible que, al seu torn, és molt semblant als altres éssers humans. Cada persona, quin dubte cap, té en el seu interior aquell misteri personal, aquell hàlit particular que la fa irrepetible i, alhora, en allò més profund, té una sèrie de característiques semblants a les dels altres. En la profunditat, en l'essencial, probablement en el més íntim i més humà, les persones ens assemblem més del que la mateixa cultura, les tradicions, l'educació o l'economia ens han volgut fer veure. Sent tan iguals en el fonamental volem fer-nos veure molt diferents en el circumstancial.

En cadascun de nosaltres i dels altres hi ha un ésser viu, un ésser que és germà –perquè, com jo, existeix–, i que és com jo, per sobre de l'accidental. Els nens, amb la seva indiferència a la diferència, entenen ben això. Potser és millor ser «nens» en l'acceptació dels altres.

La transformació cap a una societat mestissa i pluricultural és un dels majors reptes de les societats contemporànies que probablement ens exigeixi tolerar positivament; és a dir, no ser indiferent ni ignorar a l'altre, sinó acceptar-lo generosament i solidària. En aquest procés intercultural també serà necessària una pedagogia per aprendre a buscar més aquelles coses que ens uneixen, que ens identifiquen i que ens acosten, que aquelles que ens separen o distancien.

Les societats que rebutgin el mestissatge, que vulguin ser monocromàtiques i decideixin guardar gelosament la seva identitat, es convertiran en peces de museu ancorades en el passat. El futur ja no és un altre que el de la diversitat. Per això es tracta de construir un nou nosaltres, en el qual tu i jo –malgrat o gràcies a les nostres diferències– puguem restituir un espai per al diàleg i la trobada en el qual la vida, la integració i un futur pluriculturalsiguin possibles.

Sense menysprear la grandesa humana, som diminuts en l'escala de l'univers, on el planeta Terra és només un dels elements de la Via Làctia. No som més que petits estels, flaixos de llum, la missió de la qual hauria de ser il·luminar, de la millor manera possible, als altres flaixos, perquè puguin fer la «millor foto» de les seves curtes existències.