Lector, el títol d’avui m ha vingut a la ment tot rellegint un llibre mític «El cinema segons Hitchcock» escrit pel cineasta francès François Truffaut. Aquest llibre és la transcripció d’un seguit d’entrevistes que Truffaut feu a Hitchcock on parla de les seves pel·lícules, del cinema, de la seva carrera professional. No cal ser un entès per trobar-hi una lectura amena i educadora sobre el setè art.
Ve a tomb Hitchcock en aquest article perquè una de les idees bàsiques que explica és que el cinema ha de contar les coses visualment per damunt dels diàlegs. I ho defensa tot afirmant que a la vida quotidiana, si ens hi fixem, ocorre molt sovint que allò que diem o sentim moltes vegades és lluny del que volta pel nostre cap i fins i tot contradictori. Un exemple fàcil seria aquella conversa on mirem el rellotge denotant que, o bé ens avorreix o que tenim tard, encara que les paraules emeses siguin: «de debò?, fantàstic! I tant que m’ho he passat bé.» Òbviament succeeix més en general en converses on es parla de cortesia, veïnatge, professionals i no tant en les amicals.
En aquest sentit argumental, us proposo de fer aquest experiment: mireu la tele tancant el so i guaitant les imatges d’un polític (verbigràcia el president espanyol Pedro Sánchez). I en acabat torneu-les a veure amb so. L’experiment és alliçonador. Allí on pronuncia «magnanimitat» el pla visual mostra una actitud de perdonavides, allí on rebla «hi ha un temps per al càstig i un altre per al perdó», el pla visual ensenya un paternalisme moral esfereïdor. I si el president espanyol Pedro Sánchez no us convenç com a exemple, preneu el MHP Aragonès. Allí on diu «embat» la imatge corporal és plana, àtona, buida, allí on diu «política d’esquerres» la imatge grinyola ja com si hi hagués una interferència… Paraula i pla visual clarament antitètics. En fi, que José Luis Garci, el director de cinema oscaritzat, tenia raó: «Que grande es el cine!»
Carmel Aran
Una veu com la vostra
