Aquesta expressió llatina vol dir “guardem silenci sobre nosaltres”. És molt coneguda en el món filosòfic perquè Kant comença amb ella, l’obra “Crítica de la raó pura”. Ara, si l’he triada ha estat perquè crec que defineix dos trets importants de les relacions humanes actuals, si més no a casa nostra .
Un primer tret seria aquest parlar per parlar, sense profunditat ni intercanvi d’idees, tan corrent avui en dia. En realitat però, callem sobre nosaltres i sobretot callem sobre allò més nuclear i important: por, dubtes, amor, mort, etc. Aleshores garlem i garlem de foteses obviant malauradament el nostre tresor personal. Tenim doncs, molta palla i poc gra. Xerrameca i no diàleg. T’adones d’aquest dèficit personal, no tant de sinceritat com d’autenticitat, quan arriben moments greus, ja siguin propis o de l’entorn. Maldestres no saben acompanyar en la mort, la malaltia o qualsevol situació dolorosa. Curts de paraules i de consol, fem que la inèrcia de quatre normes de “politesse “despatxin l’afer. És una sensació d’impotència que volem obviar amb una falsa “hiperactivitat”. Fem tantes coses que clar … Clar, què? Em pregunto jo. La resposta és que suposadament capacitats, no sabem trobar el temps per tenir cura de la gent gran, per acompanyar en la tristesa i el fracàs al proïsme ( en l’ alegria i el triomf som uns cracks) o en la malaltia. Totes aquestes accions les externalitzem, i deleguem si tenim diners a residències, acompanyants, cuidadors, hospitals i clíniques mil. No parlem de nosaltres i aquí rau l’error de base. Entenc que no tota conversa ha de ser profunda, i que molts cops, les converses només tenen una funció de facilitar la convivència sense més. Ara bé, explicar-nos, expressar-nos, contar-nos, allò que ens preocupa o interessa és essencial per omplir de contingut la parella, l’amistat o la família. Cal trencar el silenci sobre nosaltres, obrir-nos a d’altri i comprovar que tenim coses a dir i sentir. En moments greus, sabrem què fer i què dir, ens sentirem actors i no comparses.
