La setmana passada es va reunir a Madrid el Consejo de Política Fiscal y Política Financiera (CPFYPF) per parlar del nou sistema de finançament autonòmic. L’ara vigent té el seus orígens en la Llei Orgànica 8/1980, de 22 de setembre, i la reforma que introdueix la Llei 22/2009, de 18 de desembre. Precisament, en aquesta última modificació hi ha prevista una adequació del sistema de finançament cada cinc anys, en portem nou i encara ha de veure la llum la primera adequació. Catalunya ja fa temps que no acudeix a aquestes reunions del Consejo, per tant, l’absència de la setmana passada no es res mes que un deja vu. Fins i tot Catalunya tampoc es va integrar en la comissió d’experts que va elaborar un informe que es va presentar al juliol de l’any passat i va delegar la seva presència en el representant de la comunitat balear.

Alguns, afortunadament cada cop menys, troben desafortunat no acudir a aquestes reunions perquè, diuen, les seves reivindicacions podrien ser ateses i es guanyaria un millor finançament. D’entrada, hem d’assenyalar que un millor finançament del règim general actual és ja impossible sense modificar l’actual legislació i també la Constitució. En el marc d’unes reunions bilaterals, Estat-Catalunya, si que es podrien millorar les condicions però no es tocaria tampoc el moll de l’os del problema que és el poder polític i fiscal que Catalunya vol, sense entrar en consideracions del procés de sobirania que se segueix. L’únic que comportaria una relació bilateral seria l’arribada de més diners, però via transferències des de Madrid, sense trencar el sistema de caixa única.

L’actual sistema de finançament autonòmic és mort, ja ha donat el que havia de donar i no es pot ressuscitar, ja poden fer les reunions que vulguin que no avançaran res, i aquest sistema de finançament autonòmic actual només té una alternativa,  la de passar a un federalisme fiscal (parlo només del fiscal no del polític) on es trenqui d’un cop per sempre amb el sistema de caixa única. Resulta molt fàcil explicar que és això de la caixa única. La majoria d’impostos estatals, encara que estiguin cedits a les comunitats, es paguen a Madrid. Per exemple, l’impost del Patrimoni es paga a Madrid malgrat sigui un impost cedit en el seu 100% a les comunitats i al cap de dos anys els hi arriba la liquidació definitiva, si que via transferència se’ls hi fa una bestreta, però el diner va primer a Madrid (caixa única) i després ja arriba a les comunitats. El mateix passa amb la quota autonòmica de l’IRPF que s’ha pagat fins el mes passat de juny. Les quotes autonòmiques també es paguen a Madrid i segueixen el mateix camí que hem explicat per l’Impost del Patrimoni.

Tal com hem dit aquest sistema és mort i ha de donar pas a un sistema fiscal de tipus federal. Vol Espanya substituir els sistema de finançament autonòmic vigent per un de tipus federal? No, no ho vol, i no ho vol perquè per passiva i per activa tant PSOE, com PP, com C’s, contínuament estant dient que les converses s’han de fer en el marc legal derivat de l’actual Constitució, així de fàcil i senzill. Partint d’aquesta realitat resulta impossible buscar una millora en el finançament, estem parlant, evidentment, de millores estructurals no d’augment de les transferències i resta més que justificada l’absència de Catalunya de les reunions del CPFYPF.

Per explicar-me molt millor farem un símil que crec ajudarà a entendre el que està passant, i aquesta necessitat urgent de reformar la Constitució i anar a un federalisme fiscal perquè L’Estat de les autonomies que preveu la carta magna espanyola , tal com hem dit, és mort, i s’ha de passar a un altre model d’Estat. Això és així, ho repeteixo, al marge del procés sobiranista que se segueix a Catalunya. El símil és el següent: les CCC.AA són a l’estat el mateix que els Consells Comarcals a la Generalitat. Sí, d’acord, no és exactament així, però quasi. Resulta que els Consells Comarcals no tenen recursos propis  i es financen, bàsicament, via transferències que reben de la Generalitat, doncs bé, pràcticament, les CC.AA també mal viuen de les transferències de l’Estat perquè els seus recursos propis són una autèntica misèria, a l’entorn del 2% del total d’ingressos la Generalitat de Catalunya, i això és el que des de Madrid no es vol trencar, es vol continuar mantenint la via de les transferències augmentant el seu import, i això ja no serveix. Si no es vol modificar la Constitució per canviar el model de finançament autonòmic resulta impossible esperar que es modifiqui per la celebració d’un referèndum legal, resta alguna alternativa més que la unilateral?