Quan s’ inventà el cinema, s’obrí un nou món màgic, el de la ficció o si voleu la màgia de contar i de contar-nos històries amb imatges.
De fet, és el llenguatge allò que ens defineix, sigui un llenguatge escrit, de signes, de pintura, d’art. Art en majúscules, que en el terreny de les pel·lícules ens ha proporcionat moments únics en cinemes de barri. Tanmateix el progrés és cruel o inevitable i aquelles cues davant les taquilles quan s’estrenaven “Grease”, “Tiburó” o “El colós en flames“ són història, molt bella i emotiva, però història. Potser cap altre sector, no coneix la duresa del progrés com aquest. Imagineu per un moment què suposà el canvi del cine mut al sonor on molts artistes no pogueren adaptar-se o foren senzillament substituïts per altres noms.
Avui la pantalla gran ja lluita amb altres armes, per exemple, les multisales funcionals i noves tècniques que permeten oferir un ventall ampli d’ horaris i de versions originals. Però jo us parlo de Depardieu, Kirk Douglas i Al Pacino al títol. La llista podria ser “ad infinitum», però l’actualitat personal em du aquests noms.
Kirk Douglas és fàcil de capir , s’ ha mort fa poc, i està lligat emocionalment a mi per “ Espartac” , pel-lícula que vaig veure al Cine Vinyes amb 16/17 anys.
D’Al Pacino, de qui fa poc he vist “L’irlandès”, és un actor que em convida a platea amb la seva presència. M’acompanya des de fa molts anys i mai em decep amb aquells personatges on la paraula molts cops no expressa el que pensen. Quant a Gerard Depardieu, és un Obélix de la interpretació, un gegant immens potser menys famós que els altres dos, «histoire” de ser francès i no nord-americà, però l’he redescobert a fons ara, mirant-lo en una sèrie francesa “Marseille”. Hi juga el paper de Robert Taro, alcalde veterà, animal polític com ho són pocs, enamorat de Marsella, de qui parla com si fos una amant . Així diu una frase que se’m quedà gravada: “A Marsella, se l’ha d’estimar per com és i no per com voldríem que fos”.
Chapeau a actors com Depardieu, Kirk Douglas, Al Pacino, corredors de fons, que envelleixen amb nosaltres i són banda sonora d’un temps on tot era més autèntic i imperfecte. Ells tenen dues vides, la pròpia i la del cinema, per això els admiro i envejo car viuen més intensament que nosaltres i són uns afortunats. Qui no voldria ser per un dia Cyrano de Bergerac, Espartac o Michael Corleone i oblidar-se temporalment de qui és i les seves circumstàncies?
Silenci! Acció! Es roda. CINEMA. MÀGIA.
