De tant en tant, la televisió ens pot sorprendre amb emissions meravelloses i insospitades. Un exemple d’ aquestes sorpreses és el programa anglès,“Italy unpack (Traduït a TVE com “Italia al descubierto”) on en Giorgio Locatelli i n’Andrew Graham Dixton recorren el país transalpí. Fins aqu, podríeu pensar, res de nou, un programa més de viatges com tants d’altres .Però us equivoqueu, la combinació del Giorgio (xef italià, expert en gastronomia) i l’Andrew (anglès, expert en història de l’art) és excepcional.
Junts visiten Itàlia allunyats dels tòpics i cercant l’ essència, l’ànima de cada ciutat i regió. Van al moll de l’os. En Giorgio ho farà mostrant des de la gastronomia, la immensa riquesa de la cuina italiana, basada en un producte primari treballat amb mestria i amor. Me’n recordo per exemple del pesto genovès, del pastís d’ herbes de les Cinque Terre, de la cansalada de Carrara, del vinagre de Mòdena, de la pasta de Bologna, dels gelats, dels eriçons, de les llenties etc. Un munt de matèries primeres que tenen al darrere el saber fer i el treball manual. En resum, l’ofici. I per acabar d’ adobar-ho, el Giorgio cuina en cada regió un plat per a ells dos i explica a l’ Andrew, ens explica l’esperit de cada especialitat culinària lligat al tarannà de la terra i la seva gent. L’entusiasme que hi posa és un ingredient que ens atrapa, essent impossible de no sentir-se interpel.lat .
Quant a l’ Andrew, recull aquella vella tradició romàntica i britànica per Itàlia. Coneix en un país ufanós d’obres d’art, cada fresc, cada estàtua, cada quadre i ensenya al Giorgio, a nosaltres, a veure quin missatge i quins per quès hi ha al darrera de l’art. Ens situa en context l’ autor, el pensament, la humanitat del moment i com uns Adams moderns descobrim el paradís.
Hi ha també certs moments màgics com el bany que fan davant els penya-segats italians, al mateix indret on ho feien Byron i Shelley, o el passeig per Paestum, la magnífica petjada grega a Itàlia. Gastronomia i art guien doncs cada capítol però més enllà d’ elles, la clau o el secret del programa rau en la complicitat i la mútua admiració entre ambdós presentadors.
Tot això amanit a més a més amb l’ humor italo-rialler del Giorgio i la fina ironia britànica de l’ Andrew. La sensació que tinc quan acaba un capítol és d’ haver assistit a una classe magistral sobre Itàlia i també sobre la vida. En Giorgio i n’Andrew amb llurs passions ens sacsegen, passió per la cuina, passió per l’ art, passió per viure. La lliçó és que sense la passió, la vida s’esdevé descolorida i fins i tot grisa, pintem-la de colors com un mercat italià o els camps de la Toscana.
