Quan el fred apreta ens aixopluguem a la nostra casa i ens hi arraulim calentons mentre gaudim de les comoditats que ens proporciona i de la companyia que estimem. Però que passa quan una persona no té casa o la seva “casa” no reuneix les condicions necessàries (no té llum, aigua,…)? Malauradament, ens trobem amb aquesta situació cada cop més sovint a la societat on vivim…
Una llar són les parets, el sostre, l’interior, els mobles, les cortines, el sofà, la llum, l’aigua, la calefacció,… La casa ha de ser càlida, còmoda, agradable, però més enllà de les quatre parets i sostre que la contenen, ja que una llar és això i a més, és el lloc on ens sentim segurs i protegits, on cobrim les nostres necessitats bàsiques (menjar, dormir,…), on vivim la nostra intimitat, on descansem, on compartim i establim relacions, on ens divertim i juguem, on criem els nostres fills/es, on som nosaltres mateixos sense màscares…, però sobretot, també és el lloc on estimem, no l’únic, però si el majoritari, a casa i amb els de casa gaudim de l’amor…creem els nostres vincles, una vinculació afectiva que ens permet anar per la vida més segurs… és on creem els vincles de l’amor. Per tant, una llar cobreix necessitats fisiològiques, de protecció, d’acceptació social, d’autoestima, d’autorealització, etc. No tenir una llar o una casa suposa no tenir accés a drets humans fonamentals (habitatge, treball, educació, participació …) i significa no tenir un lloc per descansar, recuperar-se, una adreça,…. En definitiva, no tenir casa significa no disposar d’un espai personal que permeti construir la pròpia vida individual, familiar i comunitària.
Com a societat i davant d’aquesta realitat, ens toca avançar cap a una societat de les cures, on mútuament ens protegim, i protegim la vida de cada persona i de totes, sense deixar-nos-en cap (sobretot a les més vulnerables), on cuidem allò que ens és comú, l’entorn, les relacions, els vincles, els drets, la convivència… D’alguna manera, els valors com la solidaritat, la justícia, l’empatia han de funcionar per construir alguna cosa diferent, on totes les persones comptin. Serà així on Ningú Sense Llar pugui fer-se realitat.
