La situació actual és tan nova i desconcertant per a tots que contínuament ens forneix d’aspectes sobre els quals reflexionar i intentar treure algun tipus d’ensenyament.
No tots els sectors han estat igualment perjudicats per la situació social i econòmica en la que a hores d’ara encara estem immersos. Tres són els sectors que, al meu entendre, han sofert un impacte major: en primer lloc la sanitat que ha hagut d’adaptar-se a la situació per poder atendre un nombre creixent de malalts i a vegades amb recursos materials limitats i molt al principi de la pandèmia, fins i tot tècnics i àdhuc científics. El sector econòmic que a causa de les mesures preses per poder preservar la salut pública ha perjudicat el teixit empresarial, això vol dir a empresaris i a treballadors, en definitiva persones amb totes les alteracions que implica. Finalment el sector educatiu que va haver de passar gairebé en vint-i-quatre hores de fer les classes presencials a haver-les de fer virtuals.
No vull escatimar elogis a l’esforç que mestres i professors van haver de fer per poder impartir les classes davant d’una càmera sense poder percebre allò que és difícil de posar-hi un nom tècnic i que a la pràctica podríem dir sentir com respira l’aula davant de la situació docent. Més dificultats encara presenten els nivells en què els alumnes han fer aprenentatges bàsics com són la lecto-escriptura, llenguatge matemàtic…
Sortosament sembla que en aquest moment, les autoritats sanitàries i educatives permeten continuar mantenir les escoles obertes als alumnes. Així doncs alguna de les qüestions apuntades anteriorment es poden considerar, si no resoltes, sí congelades, en espera de circumstàncies que pugin fer necessària la seva reactivació. Esperem que no es produeixi aquesta circumstància.
No obstant això, com a país hem de preguntar-nos de quina manera pot haver afectat el desenvolupament cognoscitiu dels infants i joves la situació de passar de la presencialitat a la virtualitat. Aquesta transició pot ser bastant més impactant, tal com ja hem dit abans, en els nivells inicials de l’ensenyament. Suposadament aquest impacte ha de ser més important que en els nivells de secundària, donat que els alumnes d’aquesta etapa estan força més habituats a l’ús, i fins i tot abús, de les pantalles digitals.
S’imposen investigacions serioses sobre les diferències en l’adquisició de les competències bàsiques entre els alumnes d’un determinat nivell amb els alumnes del mateix nivell que han tingut un aprenentatge virtual. No necessàriament han de sortir perjudicats aquests últims alumnes. Aquest fet ens pot conduir cap a una nova manera de plantejar-nos l’educació.
No obstant això, cal no oblidar que l´ús de les anomenades noves tecnologies pot tenir un biaix social. Disposar de tecnologia implica tenir una màquina que ens permeti l’accés a la xarxa que a la vegada ens permetrà accedir als continguts. Disposar d’ambdues coses suposa una despesa que no totes les famílies es poden permetre i una vegada més ens trobem davant d’una situació que es dona massa sovint: les famílies més desafavorides econòmicament es veuen més perjudicades. Sens dubte l’Administració educativa ha volgut pal·liar aquests cassos, però ben segur que la immediatesa que requeria la situació va dificultar i molt la seva resolució.
La sacsejada social per la qual hem passat ha estat i és tan intensa que es fa necessari reflexionar-hi per tal de poder crear, en el futur, una societat millor tot aprofitant els sacrificis que com a societat hem fet.
