La ciència ens havia acostat al somni de la immortalitat, estàvem molt prop de la possibilitat de regenerar parts del nostre cos. D’altra banda, els avanços tecnològics ens acostaven cada vegada més a la presència immediata amb una gran multiplicitat de canals de comunicació. Però, de manera inesperada arriba la pandèmia i aquesta ens confronta amb el límit, la vulnerabilitat i la fragilitat del nostre ésser. El virus fa aflorar la finitud que teníem oblidada i que en poques ocasions ens agradava reconèixer.
Malgrat els esforços titànics dels sanitaris i altres estaments oficials no som capaços de frenar una expansió que assumeix el grau de pandèmia mundial. A causa d’això ens esglaia una sensació de perplexitat que ens acosta a la frustració de no poder fer front al virus ni a les seves conseqüències.
Aquest últim any ens ha portat molts impactes que anem assumint amb l’esdevenir dels dies i els mesos. També ens envaeixen sensacions, reflexions i experiències que anem conjugant amb la consciència d’una falta evident de vocabulari per a expressar-nos. Se’ns acumulen molts desitjos per verbalitzar i abraçades per repartir. D’altra banda, sentiments com la solitud, desesperació i frustració van aflorant amb el pas dels mesos.
Al llarg d’aquests mesos hem conegut reaccions espontànies de solidaritat. D’igual manera moltes persones han assumit el lideratge quotidià des de realitats urgents. Enfront d’aquestes situacions hem destinat molts esforços a poder curar a les persones pròximes. Caldria preguntar-se ara, si una vegada finalitzat el temps de curar, ha arribat el temps de cuidar.
Haurem de recuperar hàbits perduts com abraçar, parlar, trobar-se… També acariciar amb delicadesa les sensacions dels retrobaments. Així mateix, prendre consciència de les ferides generades en aquests mesos de pandèmia, i estar disposats a cuidar-nos, deixar cuidar-nos i cuidar. Arriba el temps de substituir l’esforç realitzat per moltes persones durant mesos, per a assumir el protagonisme en aquesta lluita contra la pandèmia.
Per això es fa necessari introduir la creativitat en les nostres relacions, buscant recrear els llaços que s’han distanciat per l’imperatiu de la realitat. Això suposa reforçar els nostres vincles a través de donar temps de qualitat a les relacions que ens configuren. Amb aquesta voluntat haurem de recuperar la presència i l’essència del retrobament. Cuidar suposa estar disponibles per als quals tinc més pròxims. És a través de la senzillesa i la complicitat que enfortirem aquells llaços que la pandèmia ha separat. Necessitem de la cura amoròsa de les paraules, expressions i signes per a restablir-nos. És necessari fer un salt qualitatiu en les relacions d’aquests últims mesos. La tecnologia ha permès comunicar-nos, però ara haurem de regalar abraçades, carícies i mirades que expressin el que les pantalles no han permès.
Si la pandèmia ha estat enfrontament sobtat amb la fragilitat i vulnerabilitat, aquest és el moment de reposar-nos de la solitud i l’aïllament que hem viscut en major o menor mesura. Per això haurem de continuar construint, assumint els límits reconeguts en temps de pandèmia, per a conduir els nostres desitjos cap a una realitat que ara veiem incerta. A aquest efecte acompanyarem les noves il·lusions cuidant amb temps i verb els següents passos a realitzar. Continuarem creient amb fidelitat que la realitat es viu des de la cura de l’ÉSSER en tota la seva plenitud.
