«És com si li hagués posat pornografia al meu fill, no toca». Aquest és el comentari d’una mare que va sortir de l’obra Ludere, un experiment teatral d’alumnes d’un taller de l’Aula de Teatre per al festival Esbaiola’t. Per mi, per al meu fill i la meva filla, per la meva família, va ser un dels espectacles destacats del festival. Encara en parlem ara, un mes després. Suposo que tot passa per les converses prèvies a la taula, per les respostes sinceres davant preguntes incòmodes derivades dels titulars dels butlletins de ràdio. O per les explicacions davant llàgrimes impotents que s’escapen a manifestacions, protestes o mirant els mateixos informatius a la televisió. Desconec l’edat de l’infant d’aquesta mare i també quina informació prèvia tenia de l’espectacle. Jo sabia que l’obra era reivindicativa i que, immersa en una revisió contemporània del conte de la Caputxeta, hi havia la necessitat del jovent que participava en el taller de transformar la narració popular, la nostra història. El nostre present de caputxetes ingènues i porugues i de llops ferotges justificats per la seva maldat intrínseca. La necessitat d’utilitzar l’escena com un acte de consciència col·lectiva per dir prou.

L’obra començava amb la lectura de fragments de la sentència de la Manada. I continuava amb una Caputxeta moderna que es posava guapa i sexi per sortir després de portar-li menjar a l’àvia. I amb una mare que complia amb tots els estàndards: tapa’t, no vagis tan curta, aquest escot, et poden fer alguna cosa, sembla que vagis provocant, és perillós, no vagis pel mig del bosc, evita els carrerons foscos, no vagis sola, hi ha llops per tot arreu, no tornis tard... I mentre, els llops, també preparant-se: tinc gana, mireu què bona que està aquesta, nyam!, me la menjaré sencera, si és que m’està dient que me la mengi!, ho demana a crits, anirem tots i l’atraparem, i la lleparem un darrere l’altre i ens la cruspirem. La història sabem com acaba. Amb l’àvia a l’armari, la caputxeta descobrint l’emboscada del llop i un tràgic final que ens ensenya que no es pot anar sola pel carrer perquè hi ha perills per tot arreu esperant-nos, que cal tenir por, perquè anar de confiada per la vida en aquests temps que corren només ens portarà que problemes. Però a Ludere el conte no acaba així. Cinc llops encerclen la Caputxeta que no sap on anar ni què fer i que demana ajuda. Està en perill. I una de les actrius demana al públic que intervingui, que pugi a escena, que planti cara als llops. A la manada. I pugem. Una part del públic tenim l’oportunitat de plantar-nos de cara a les bèsties ferotges i de demostrar que som més i que tenim més poder. I els llops abaixen el cap. I la Caputxeta deixa de tenir por.

Una de les actrius ho rebla explicant el final del conte adaptat, el final que ens agradaria a la nostra pròpia història, al nostre present. Enfrontem-nos als llops, als que ens fan creure que sempre estem en perill, als que es pensen que són intocables, als que ens fan sentir que la por és necessària per sobreviure a una societat que és així i que diuen que no es pot canviar. Enfrontem-nos perquè som més i perquè no és just. I un altre actor es converteix en heroi masculí. No en el tradicional, no en el caçador, no en salvador de caputxetes febles i atemorides. Sinó en home valent que s’enfronta també a la manada perquè ell no vol ser com la resta. No vol fer por, no vol tolerar les amenaces, els assetjaments, les agressions, les violacions. És company de la Caputxeta i tampoc no vol tenir por.

El conte de la Caputxeta és un conte de por. No és que ens ensenyi o ens expliqui, és que ens injecta directament per vena la por que hem de tenir. De vestir-nos com vulguem, d’ensenyar el nostre cos, de parlar amb qualsevol persona, d’anar tranquil·les pel carrer, de sentir-nos alegres i anar cantant pel bosc, d’anar a una festa soles, de tenir amics, de flirtejar, de fer-li un petó a algú, de voler sexe, d’equivocar-nos, de dir que no. De tot això tenim por. I qui no la té, té la culpa de no tenir-la. D’això va el conte de la Caputxeta.

Però què passa quan el públic es planta? Què passa quan són els llops ferotges els que han de tenir por? Què passa quan hi ha llops que qüestionen aquesta «naturalesa intrínseca»? Canvia el final. I la lliçó a aprendre. I l’obra, l’adaptació, la revolució que aquest jovent planteja de la història, acaba amb una festa. Catàrquica. Transformadora. Amb caputxetes i homes lliures. Persones capaces de ser-ho. I públic salvador. Tothom ballant i saltant a escena. Perquè només ens podem salvar nosaltres mateixes. Juntes. Per canviar el final i vèncer no només els llops que campen impunes pel bosc en manada. Cal vèncer la veritable amenaça: la por.

Aquest és un conte que vull explicar a la meva filla i al meu fill.