Que el mateix president del Tribunal Suprem (TS) i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, hagi demanat als ciutadans que s’hagin pogut sentir perjudicats per la suspensió, pel mateix tribunal que va establr la sentència, el TS, de l’acord dels magistrats que disponia que l’impost d’actes jurídics documentats el tenia que pagar el prestador (banc) no el prestatari (hipotecat/da), manifesta la gran errada jurídica i institucional del TS.
El 16 d’octubre el TS acorda que siguin els bancs els que es converteixin en subjectes passius de l’impost i tres dies després, el 19, acorden congelar, suspendre la sentència, fins el 5 de novembre en què en una nova reunió el tribunal intentarà deixar les coses del tot clares. No deixa de ser esperpèntica tota aquesta petita història que dona peu a tota mena d’especulacions i a aquestes declaracions del president, rares i excepcionals per la seva estranyesa, a les que hem fet referència. Evidentment, el tema dona per a molt i pot ser analitzat des de molts punts de vista, nosaltres farem referència només a dues qüestions, una, qui ha de pagar el tribut i, dos, la retroactivitat, és a dir, des de quina data ha de ser el banc qui ha de pagar i, per tant, ha de tornar els diners als prestataris que en el seu dia van pagar.
El reglament en vigor de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats que data del juny de 1995 estableix, segons el seu article 68, que el subjecte passiu de l’impost és el prestatari. Ara bé, ja fa anys que hi ha hagut sentències de diferents jutjats, fa pocs dies la premsa local de Lleida parlava d’una d’aquestes, decretant que qui ha de pagar és el banc, malgrat que no es derogava l’esmentat article 68 perquè els expedients judicials no havien arribat fins al TS, ara que ha arribat al TS els magistrats no han fet res més que seguir la línia oberta pels jutges esmentats que ja havien fallat a favor dels hipotecats/des. Ho hem dir encara que algú no ens vulgui entendre, els bancs en aquesta ocasió no han fet res contra llei, ells han vingut aplicant el que deia la norma, article 68 del Reglament esmentat, que no és res més que el subjecte passiu és el prestatari en aquells casos d’escriptures de constitució de préstecs amb garantia. Pero es que aquest mateix article diu que el subjecte passiu serà el adquirent del bé o el dret i, en el seu defecte, les persones que sol·liciten el document notarial o aquelles que es beneficien de l’expedició de l’escriptura i de la seva inscripció en el registre. I aquí es on s’agafen jutges i magistrats per fallar a favor del prestatari i contradir l’article del reglament. L’autèntic beneficiari de la constitució de l’escriptura i la seva pertinent inscripció en el registre és l’entitat financera no el client i és per aquesta via que es del tot just i equitatiu que l’impost el pagui el prestador i no el prestatari. Primera qüestió resolta, ha de pagar el banc i, per tant, s’haurà de corregir l’article 68 al·ludit.
Segona qüestió, retroactivitat de la sentència, és a dir des de quina data els bancs hauran de tornar els diners, amb interessos, a totes aquells persones que ho demanin? La sentencia del TS del 16 d’octubre, posteriorment congelada, no diu res al respecte, la qual cosa fa entendre que com a mínim des del juny de 1995, data de publicació al BOE del reglament de l’impost, s’han de tornar els diners. El que es segur, digui el que digui la sentència del TS després de la reunió anunciada pel 5 de novembre si es manté que qui ha de pagar és el banc, és que els quatre anys de prescripció fiscal són segurs, és a dir que totes les hipoteques subscrites fa quatre anys l’Agència Tributària tornarà els diners si el TS, repetim, manté el dia 5 la sentència. I si no diu res de la retroactivitat com va passar el 16 d’octubre? Desconec que deia el reglament de l’impost abans de l’actual de 1995, suposo que deia el mateix perquè és un impost que s’aplica fa molts anys i sempre ha vingut pagant, des de temps immemorials, el prestatari. Es podran despertar molts avantpassats nostres morts fa molts anys i reclamar el tribut. Evidentment, això, a la pràctica, és impossible, es impossible que els tribunals puguin fallar la quantitat d’expedients que els hi arribaria. Suposo que l’enrenou que generaria no dir res sobre la retroactivitat és el que ha fet posposar la resolució definitiva a aquesta nova sessió del TS del 5 de novembre.
