Afirmava Marco G. Martos Carrera, expresident de l’Acadèmia Peruana de la Llengua, que els parlants fem servir tres-centes paraules de mitjana per comunicar-nos. En efecte, només 300 de 283.000. Si apliquem les matemàtiques al llenguatge, podríem dir que utilitzem aproximadament el 0,10% de les possibilitats de l’idioma! En realitat, la llengua és un oceà inabastable i nosaltres amb prou feines som la gota en un degotador. Són tres-centes les paraules que de mitjana utilitza una persona normal i corrent, algú del carrer que amb l’educació escolar en té prou i de sobres. Una persona culta, suposem que són les que llegeixen els diaris, algunes novel·les, revistes especialitzades o alguna pàgina a Internet, prop de cinc-centes. Un novel·lista, diguem una persona dedicada a la literatura que escriu i llegeix, llegeix i escriu, en fa servir unes tres mil. Cervantes va utilitzar vuit mil paraules, és a dir, prop del 3% de l’idioma del qual és pare. Llavors, només ens queda tornar al diccionari i aprendre, que és una manera d’estimar una llengua.

Totes les accions humanes, des de l’articulació del pensament, la seva cultura, els seus quefers diaris, etc., estan entrellaçades i sustentades en sols vint-i-vuit signes que representen un alfabet que, a la vegada, és capaç de representar en sons, absolutament, tota la realitat humana, tot el que l’envolta, tot el que el fa ser un ésser pensant; l’únic ésser que s’adona d’alguna cosa. El primer que fem davant la realitat desconeguda és anomenar-la, batejar-la; allò que ignorem no ho podem anomenar. Tot i així parafrasegem i assignem paraules a allò que és nou i desconegut. Codis i argots s’immisceixen en el nostre llenguatge.

Tot llenguatge comença com a ensenyament dels veritables noms de les coses o simplement preguntant, i acaba amb la revelació de la paraula en la resposta. Fins i tot el silenci diu alguna cosa, ja que comporta signes que revelen i expressen. És d’aquesta manera que ens adonem que no podem fugir del llenguatge, sempre comuniquem, fins i tot en estats d’inconsciència estem atrapats pel seu poder, pel poder de les paraules que són la cristal·lització dels pensaments.

Les paraules per la persona són poderoses perquè poden ferir com una sageta o una llança i si es pensa en la paraula com expressió d’esdeveniments i com a fets verídics es nota més aquest poder. Senzillament perquè les paraules venen de persones lliures i impredictibles i tenen imprès aquest potencial impredictible. Per molts, després de Gutenberg les paraules escrites reposaven passivament sobre fulls i pàgines, esperant que algú els donés vida i realitat.

Aquest codi compartit per cada humanitat lingüística és la que possibilita la comunicació. Les paraules no viuen fora de nosaltres: nosaltres som el seu món i elles, el nostre. Les paraules són un reflex dels nostres pensaments i sentiments. El que crea la teva vida són els teus pensaments, que poden ser bons o dolents. Després aquests es transformen en paraules i posteriorment en fets. Martin Heidegger afirma que l’home habita en les paraules.

La majoria de vegades no ens adonem del que diem, i encara menys de les conseqüències que es generen a partir d’una paraula: ferim, ofenem o enredem les coses només amb el que diem o deixem de dir. Per això, és important pensar abans de parlar, pensar abans de respondre una pregunta. I les preguntes més difícils són les que ens solen fer els nens.

És important reflexionar sobre el que diem, perquè de vegades amb ira es fereixen els éssers estimats. Es diu que: «Déu ens ha donat dues orelles i una sola boca; fem-les servir, doncs, en aquesta mateixa proporció», és a dir, escoltem més i parlem menys.

En parlar, mirem de construir i no destruir. Un dels secrets de la comunicació està en preguntar quan parlem amb un altre ésser humà. Per això, sempre s’ha de confirmar si els altres estan rebent el missatge tal com es transmet. De vegades preguntem: ho has entès?, i l’altra persona respon: sí, però amb això no n’hi ha prou; preguntem-li què ha sentit i verifiquem si és el que volíem dir o no, d’aquesta manera hi ha claredat en la idea que es transmet.

Abans d’emetre un judici és important escoltar sempre les dues versions sobre una determinada situació, atès que gairebé sempre hi poden haver dues o més interpretacions dels fets que solem ignorar. Tots els éssers humans interpretem els fets d’acord amb les nostres pròpies creences i maneres de veure la vida, ni bones ni dolentes. I, tal vegada, sovint parlem de pressa i no dediquem temps a aclarir el que realment volíem dir.

Mauricio Chinchilla - Periodista