Escric aquestes línies abans que comenci l’ èxode massiu de la Setmana Santa. I aquesta migració temporal de quatre a set dies, em fa preguntar-me si marxem realment i tallem amarres o restem amarrats a port. Deia el gran fotògraf hongarès Robert Capa que el turisme és democràtic en el sentit que viatjar educa i ensenya. D’aquí l’expressió “és un home viatjat”.Tanmateix, si bé accepto la sentència, no puc pas obviar l’ actual existència d’un turisme massiu que, equipat de mil estris tecnològics, no deixa d’enviar i contactar amb el seu lloc d‘origen. És per dir-ho suaument, un turisme reporter i paparazzi de si mateix, comunicant amb el seu Houston particular però no per un problema sinó sovint per vanitat, feina, hiperactivitat. Aleshores, no acabem d’enlairar-nos i per tant, no gaudim com cal de la desconnexió del viatge. Hem d’intentar trencar aquest lligam i sobretot, immergir-nos al nou entorn temporal amb mirada curiosa, amb preguntes sàvies i amb moltes ganes de saber. Així viatjarem amb intensitat i gaudi, i la selfie perdrà sentit. Què més contrari a la idea de viatjar per renovar-se que la típica selfie, tothom rient, que acabarà penjada efímerament a la xarxa? De debò ens ho creiem quan la fem que som tan importants? Res, dosis d’egocentrisme narcisista i auto afalac. Per marxar plenament cal no tenir retorn o no tenir present la data de tornada. Aquest oblit interessat dóna per si sol contingut al viatge, ens centra en el present i ens descobreix que n’hi ha de tots colors per tot arreu. Del retorn, doncs millor no parlar-ne, ell mateix es farà present com llei natural. Però...us imagineu marxar i no tornar? Segur que molts no perquè penseu que és una idea perillosa i extravagant certament. Però és tan suggestiva que potser us entra ànsia de menjar el fruit prohibit. I dir-li a Houston que no en tenim cap de problema, que tastem la llibertat fora del seu control. Que no ens esperi a sopar i que ara rodem la nostra pel·lícula, i de protagonistes com Forrest Gump!!!