Sempre m’ha agradat aquest verb català “ badar” , crec que descriu una activitat avui dia menystinguda com és el passejar, caminar, mirar, deixar-se anar sense una fita o motiu concret. També té però, la connotació negativa de no estar atent o absent. Tanmateix, reivindico el primer sentit, aquells que els francesos anomenen “ flâner”. Certament el rellotge, l’agenda, la feina, la família, la vida no ens ajuda a badar, tothom té multitud d’obligacions i semblem tan hiperocupats que, badar és entès erròniament com una pèrdua de temps. Som tan ingenus i previsibles!
Doncs al contrari, badar és ser lliure, és esquinçar un guió escrit per d’altri i escapar uns moments del paper que tenim i ser, persones i no personatges. Així podrem admirar un cel blau o una flor o, senzillament, una plaça urbana que cada dia travessem com si fóssim cecs. Badar és la neteja del cap i del seu embull d’idees, esborrar de la pissarra de la ment les guixades de cada dia, respirar lliures i en pau.
“Flâner “ i tant que sí, reivindico el ser badoc i més a l’estiu, sortir sense més a passejar talment com un burgès francès de Proust, ser senyors i no esclaus del temps car perdre el temps, curiosament és guanyar-lo.
Paradoxa del badoc.
