Aquest títol tan suggestiu correspon al d’una conferència feta fa pocs dies per l’alpinista i escalador basc Alberto Iñurrategi en el marc del magnífic festival Pyrenades de la Val d Aran. El ponent amb una precisió, empatia i humilitat immensa explicava el seu recorregut vital a la muntanya. Com hi accedí des de ben jove amb son germà i com caigué també en la “febre “dels 8000 metres, és a dir, un objectiu mític que consisteix a assolir un nombre de catorze pics d’aquesta altura i que et crea una ànsia o estrés important fins que els “corones” tots. Ell va assolir aquesta fita. Aquesta obsessió però el va allunyar de l’essència del veritable alpinisme. Sortosament se n’adonà i a partir d’aquest nou posicionament encarà el seu projecte vital de muntanya amb humilitat, coherència i humanitat. Com ell repetia “una mica de gana, de por i d’esforç” et fa viure moments únics i màgics, on la comunió amb la Natura et colpeix, (com me’n recordava dels escriptors romàntics del S XIX !). Tot seguit explicà múltiples ascensions fallides ja sia pel temps ja sia per les pròpies condicions físiques i mentals d‘ell mateix o de la “cordada” ( els companys). Situacions “fracassades” i tanmateix reeixides perquè sempre aprens i potser més quan has de recular, car la victòria no és arribar a qualsevol preu. Em sorprengué com l ‘obsessió per muntanyes com l’Everest fa que enguany les expedicions arribin fins a 1000, com uns certs pics acaparen les “cordades” oblidant-ne moltíssims de preciosos a la vora que pots escalar tot sol, i em sobtà el negoci que s’ha muntat per part d’agències i empreses que duen gent inexperta on calgui, sense escrúpols.
Davant tot això, tenim l’actitud de l’Alberto que s’emociona quan al seu poble després d’una fita, les campanes toquen i la gent ho celebra, que s’ emociona parlant dels escaladors anglesos que feren rutes increïbles amb mitjans limitats o quan s’enorgulleix de compartir expedicions amb la mateixa gent de sempre, una lloança a la confiança i l’amistat. La lliçó fou magistral i me’n recordaré durant molt de temps. Ens ensenyà que es pot viure del que tu estimes, modestament, que els valors humans són ingredients bàsics i no una mera guarnició a l ‘ús, que tot costa i que no cal arribar a meta per guanyar, que guanyes ja quan surts a escalar, que la corona és l’ actitud personal i no el cim. La idea que se’m gravà al cor és la mesura i la temprança que cal tenir allà dalt i que si les obtens, ja no té sentit parlar de fracàs. Davant tanta competitivitat, com s’agraeix un discurs pausat, mesurat i calmat des d ‘un cim on t’hi pots jugar la vida. Elogi del fracàs és com un got d’aigua fresca i clara en un món de Red Bull.
