Milions de britànics voten avui sobre el seu futur respecte de la Unió Europea. Poden decidir quedar-se o anar-se’n del club dels 28 estats que formen part de la Unió. El que no podran és prescindir d’Europa, perquè formen part d’ella des de tots els punts de vista.
Són moltes les qüestions debatudes apassionadament en la campanya del referèndum. La lleugeresa amb què s’han estudiat dades econòmiques ha estat sorprenent en un país tan pràctic com Gran Bretanya. En una campanya electoral es llancen xifres per reforçar arguments sense reparar en si les dades són certes o falses.
Es comprova aquesta tendència a tot Europa a partir de la crisi que arrenca el 2008 i encara perdura. Pugen els partits d’extrema dreta, xenòfobs, fins al punt d’estar dins del govern en països com Finlàndia, Noruega i Dinamarca i condicionar el poder a Holanda, Itàlia i Àustria.
El migrant econòmic i el refugiat han estat part principal de la campanya del Brexit. El debat en el Wembley Arena de dimarts va reunir a més de sis mil persones. Partidaris de sortir i de quedar-se es van barrejar en el públic que escoltava a un grup d’oradors que representaven equitativament les dues opcions. Va ser el debat organitzat per la BBC, que va gestionar bé tots els extrems de pluralitat que un mitjà públic ha de garantir.
El tema que surava en el gran auditori era el de la immigració. L’alcalde recentment elegit, Sadiq Khan, musulmà de la comunitat pakistanesa, fill d’un conductor d’autobusos de Londres, li va dir al seu antecessor a l’alcaldia, Boris Johnson, que la seva campanya no havia estat projectar la por, sinó projectar l’odi a tot el que signifiqui la immigració.
Johnson se’n va sortir com va poder, però li resultava difícil contradir al seu successor en aquesta qüestió. Aquest singular polític va arribar a comparar la Unió Europea amb l’Alemanya nazi. El líder de l’UKIP, Nigel Farage, surt a les tanques electorals de Londres davant d’una massa d’immigrants que caminen cap a Europa amb un missatge de rebuig a tants forasters sobrevinguts.
La migració, ja siguin els refugiats o els immigrants econòmics, està alterant la política interior europea. A la Gran Bretanya també és un concepte tòxic tot i ser el país que ha optat per la multiculturalitat, l’acollida de totes les ètnies i creences, oferint-los un sistema democràtic i un ascensor social com demostra el nou alcalde de Londres.
El complex de superioritat que exhibeixen molts partidaris del Brexit nega l’evidència d’un país al qual la descolonització massiva del segle passat ha fet molt divers sense perdre les característiques singularíssimes que tindrà sempre. Penso que per la seva mentalitat pràctica es quedaran. Però depèn, naturalment, d’ells. I poden equivocar-se.
Article original: Foixblog.com
