Octubre del 2019, a mi i diverses persones ens van analitzar l’orina en un laboratori de Noruega on van certificar que tinc al cos tots els plàstics que es poden tenir. La Fundació Rezero va coordinar tot plegat i el prestigiós Doctor Miquel Porta ho va arrodonir. Però d’on provenen els microplàstics del nostre organisme?
Cada any es produeixen al món un total de 300 milions de tones de plàstic. D’aquestes, s’estima que 8 milions acaben directament als mars i oceans del nostre planeta. Els plàstics són insolubles en l’aigua; per tant, una vegada llençats al medi, passen processos físics d’erosió similars a les roques i esdevenen cada vegada més petits. Els microplàstics són aquelles partícules compreses en 5 mm i 0,001 mm (1 mil·lèsima de mm, o micra). Els nanoplàstics tenen una mida inferior a la micra. En funció de la seva densitat respecte a l’aigua del mar, un plàstic flotarà, es mantindrà entre aigües o s’enfonsarà. El polipropilè típic dels taps d’ampolla i el polietilè de les bosses de plàstic, flota. El poliestirè dels envasos i la poliamida o niló de les xarxes de pesca es manté entre aigües. I el PVC –clorur de polivinil– del paper de plàstic transparent, el polièster de la roba i el PET –tereftalat de polietilè– de les ampolles, s’enfonsa. Aquests plàstics són transportats per les onades i els corrents i s’acumulen a les platges.
També s’ha detectat que aquells punts propers a aigües de depuradora contenen més microplàstics i això ve de les fibres que les rentadores no arriben a filtrar i que acaben al mar. És, per exemple, el cas de la roba feta amb fibres artificials, com el polièster. Tots ells són, accidentalment consumits per diversos organismes marins i s’incorporen a la cadena alimentària. Com quan ingerim un peix, incorporem al nostre organisme tots els contaminants que ha acumulat al llarg de la vida. És important destacar que el problema no prové del plàstic que l’animal tingui al tracte gastrointestinal, ja que aquesta part no s’acostuma a consumir. El problema ve dels additius químics del plàstic, acumulats als teixits grassos i als músculs que sí que consumim. També cal tenir en compte la contaminació dels aliments durant la producció, el processament industrial, l’emmagatzematge i l’envasat.
Tanmateix, la font més gran d’ingestió de plàstic a tot el món és l’aigua, tant embotellada com de l’aixeta (arriba a casa nostra a través de canonades de plàstic). Un estudi suggereix que les persones consumim al voltant de 2.000 petites peces de plàstic cada setmana (5 g), l’equivalent d’una targeta de crèdit. Què podem fer per resoldre al problema? Els microplàstics són impossibles d’eliminar dels ecosistemes. L’única solució és reduir la generació de residus. Si ens desplastifiquem per fora, ens desplastificarem per dins. Estem disposats a canviar? La recollida selectiva hauria de millorar moltíssim i totes les dades de sistemes ens diuen que el «Porta a Porta» és el millor sistema en aquest sentit.
També sabem que els envasos en són causants. Estem disposats a fer-ho amb envasos compostables que, en general són més costosos? Els fabricants de plàstic no ho veuen bé. Estem conscienciats de fer servir fibres orgàniques? Estem disposats a canviar els hàbits? No n’hi ha un altre, però per moltíssima gent «qui dia passa, any empeny».
