Si fa pocs mesos tots les mirades es dirigien als murs i tanques que l’estat espanyol reforçava a Ceuta i Melilla, punts d’entrada a la península de la immigració africana, avui es mouen cap a l’est del vell continent. Allà, milers de refugiats de països en guerra intenten creuar diàriament una línia que els asseguri la seva supervivència i futur. Vénen de Síria, Afganistan o Pakistan, i es compten per milers. Es preveuen onades d’uns tres mil refugiats cada dia.
El seu destí són els estats més rics d’Europa com Alemanya, Àustria o Anglaterra. Però Hongria, com Espanya, s’afanya a construir una tanca al llarg de la seva frontera amb Sèrbia per evitar aquesta entrada massiva. Europa ho critica i no ho veu amb bons ulls, però no hi fa res. I mentrestant milers de persones desesperades esperen que algú els ofereixi alguna solució digna d’un continent ric però que es mira amb recança el destí de tota aquesta gent. La feina i l’economia, en general, afluixen, i les butxaques de les classes mitjanes i benestants ho noten.
Creixen el racisme i els partits ultra. A Alemanya es desperten cada dia amb actes de grups ultres contra centres d’ajuda als refugiats. A França, Itàlia, Grècia o Espanya hem vist créixer aquests de grups, des dels polítics Le Pen o Alba Daurada als grups espanyols d’ajuda social només a espanyols.
El model d’Europa, si és que mai n’hi ha hagut cap, trontolla.
