De vegades les coses no són gens difícils d’entendre, almenys en economia. Tanmateix no tothom les vol entendre o millor, fa veure que no les entén perquè no l’interessa acceptar el que està passant. Aquesta és l’actitud de la CEOE, la gran patronal, a l’hora de negociar els nous salaris amb les centrals sindicals. En tota la història econòmica d’Espanya d’aquests últims 45 anys no hi ha hagut cap moment tan favorable com l’actual per pujar els salaris.
Els preus, pràcticament, es mantenen estables a l’entorn de l’1%, un increment baixíssim, tenint en compte a més que la demanda de consum ha augmentat aquests dos últims anys i l’entrada de turistes no para de batre records (això significa que la demanda interna tira i malgrat aquesta alça la seva influència sobre el preus és nul·la), els beneficis empresarials pugen, el PIB creix per sobre del 3% i les exportacions no paren d’augmentar. Si que és cert que l’economia espanyola té desequilibris greus, però els que afecten a la puja de les rendes salarials tenen una salut quasi de ferro en aquests moments.
Doncs bé, malgrat aquest entorn favorable no es volen pujar els salaris. Tossuts que tossuts, el Sr. Rosell i companys no volen moure fitxa. Només hi veig una possible explicació a aquesta negativa, explicació que suposa un error important perquè no tenen en compte que una puja del salaris també repercutirà en un increment dels beneficis. Si pugen els salaris, augmentaran les rendes familiars i això farà incrementar el consum i si aquest augmenta l’oferta produirà més per atendre, precisament, aquesta nova demanda. No pot ser que a nivell de demanda interna passi el mateix que ha passat amb la oferta exterior. Les exportacions espanyoles han augmentat perquè els salaris s’han congelat fent baixar els costos de producció, al baixar aquests els preus espanyols han guanyat competitivitat respecte a l’exterior. Això és com fer-se trampes al solitari. Els preus no han de baixar per un decrement dels salaris, sinó que els preus han de baixar perquè augmenta la productivitat, la qual cosa vol dir el següent: si abans produïa un rentadora amb una hora ara la produeixo amb mitja, és a dir, doblo la producció amb el mateix temps, això és productivitat. Per això diem que no ha de passar a nivell de demanda interna el que ha passat amb les exportacions. La demanda interna ha de tirar endavant perquè pugen els salaris. Hem comentat que fa dos anys que la demanda interna puja, doncs bé, sembla ser que aquest 2018 reduirà la seva velocitat i l’endeutament familiar tornarà pujar via crèdits al consum, no crèdits hipotecaris. Raó de més que es ve a sumar a les que ja hem comentat perquè pugin els salaris.
Segons l’Agència Tributària els beneficis empresarials creixent per sobre de la recaptació en concepte de l’Impost de Societats. Segons la mateixa Agència el resultat comptable de les empreses a Espanya va arribar als 217.563 milions d’euros, el que representa un 9,2% més que el 2016, molt a prop, 456 milions menys, que la xifra aconseguida el 2007 en plena bombolla immobiliària. En canvi la remuneració per assalariat va créixer només un 0,1%, segons les xifres de la comptabilitat nacional. Si considerem, encara que precària i temporal, l’augment de l’ocupació, és evident que aquest ínfim creixement és degut a l’augment d’assalariats més que no pas a una millora de les retribucions. Evidentment, aquestes xifres són mitjanes i pot passar que micro i petites empreses no tinguin un conjuntura tan favorable, però aquesta que hem descrit és la situació de les empreses en general segons, repetim, l’Agència Tributària.
En la gràfica es pot observar l’evolució de la capacitat adquisitiva dels salaris en el període 2011-2016 i en aquest últim any, 2016, segons la informació facilitada per l’empresa de treball temporal ADECCO.
