És perillós confondre la capacitat dialèctica amb l’impuls incontenible a mentir. La propaganda és practicada a tot arreu, però és molt contraproduent si xoca amb la realitat dels fets. Boris Johnson ha caigut no sols per ser un pallasso sinó perquè les seves mentides van acabar ofegant-li políticament.
La desconfiança cap al governant es remunta als clàssics grecs i ha recorregut els segles sense moltes variacions lamentant la decadència moral dels temps presents. Un futur negre per a Europa el va dibuixar amb un pessimisme gairebé científic Oswald Spengleren el seu assaig històric La decadència d’Occident, publicat fa poc més d’un segle.
El període d’entreguerres va ser prodigiós en molts aspectes, però apuntava les desgràcies que vindrien. Thomas Mann va fugir d’Alemanya en 1933 avisant de la tragèdia que s’aveïnava, igual que Sebastian Haffner, periodista i escriptor, que va deixar escrita en Història d’un alemany una visió premonitòria que es detectava en la indiferència a la veritat que s’observava a tot arreu.
Estem ja en temps molt difícils i no es necessiten governs perfectes sinó polítics que no menteixin i transmetin la gravetat del moment davant el que es pot qualificar com la globalització de la insatisfacció. Macron ha parlat d’economia de guerra i a Alemanya es remena el concepte de la crisi d’escassetat. Les manifestacions sobre la pujada de preus es repeteixen en moltes parts del món.
La precarietat energètica té el seu principal protagonista en Vladímir Putin, que ha començat a restringir dràsticament els subministraments de gas a una Europa que es va lliurar a les seves mans pensant que Rússia no utilitzaria mai aquesta dependència per a reivindicacions que han resultat inacceptables. Simplificant molt, estem en guerra perquè Putin vol canviar energia per uns territoris sobirans als quals presumeix tenir dret a annexionar-los.
Es pot parar a Putin forçant a Zelenski al fet que li lliuri una part o tot el territori ucraïnès. Però l’Europa que més va sofrir la dependència militar, econòmica i política del Kremlin resistirà a un pacte amb Moscou que comporti cessions territorials. Putin espera que arribi l’hivern com el general Kutúzov esperava a Napoleó en 1812 o Stalin a Hitler en 1942. Europa pot escindir-se entre els qui no volen passar fred i els qui optin per plantar cara a Rússia a base de privacions i escassetats. Si es produís aquesta divisió, Putin hauria guanyat i Occident hauria sucumbit.
No sostinc la sensació catàrtica, aquest estat de l’esperit en què es quedaven els grecs després d’haver contemplat la tragèdia. No és temps de contemplar les ruïnes sinó d’enfortir la unitat des de la diversitat davant un atropellament injustificable.
Caldrà parlar clar i acceptar el preu d’una confrontació amb un autòcrata que pretén destruir els assoliments d’una Unió Europea que es regeix pel dret i la llibertat. Si la inflació continua desbocada hi haurà tensions socials, manifestacions i revoltes. I cauran governs si no fan una potent pedagogia de l’esforç i de la resistència. És el moment de polítics solvents i responsables que no tinguin por de ser impopulars si prenen les mesures objectivament necessàries.
