Mas i Rajoy ja eren conscients de quines havien de ser les seves respostes. El primer havia de proposar i el segon, emparat a un marc constitucional creat 36 anys enrere sota l’amenaça del franquisme, havia de dir que no, que no hi havia res a fer i que la proposta del primer era il·legal. Ni rastre de la voluntat política, aquella que hauria de permetre modificar la constitució i fer que la consulta als catalans sigui, d’una vegada per totes, legal.

Sota aquesta premissa, invariable des d’uns anys enrere, la reunió hauria pogut durar dos minuts, però s’ha allargat amb una sèrie de requeriments, vint-i-tres en total, sobre diversos temes econòmics i socials que Mas ha posat sobre la taula. Però les càmeres, tan nacionals com internacionals, buscaven un possible acord i la reacció política al procés català; que Rajoy acceptés el clam dels ciutadans i fes un pas endavant, deixés la caspa i s’aproximés a Cameron.

Enrocats en les formes, mentre Mas parlava davant les càmeres i responia a totes les preguntes dels periodistes durant hora i mitja, ni rastre de Rajoy, que passava la nota de premsa al PP de Catalunya perquè en fes una breu valoració.

El procés cap a la consulta del Govern de la Generalitat continua, sota secret de sumari i sense vacil•lar, cap a un novembre que es preveu més que mogut. Esperem que sota la tranquil·litat que caracteritza aquest petit país i sense el bram dels que, una vegada més, han assaltat la Blanquerna per cridar a favor de la unitat d’Espanya. Potser, de tots els involucrats, aquests últims són els que més enrocats s’han quedat, diria que molt més enllà del 78.