De la mateixa manera que Lleida és la urbs de les construccions absurdes (Llotja, Museu del Clima, Torres del Cel, Màgical, Pont de Princep de Viana…) existeix també la ciutat dels equipaments impossibles. La llista és llarga i, si se’m permet, molt heterogènia: hotel d’entitats, alberg de temporers, residència per a dones víctimes de violència masclista, arxiu municipal, biblioteques, Museu d’Història de la Ciutat i clar, el ja centenàriament impossible Museu d’Art de Lleida.
Aquests dies, fruit de l’abandonament unilateral de les obres de construcció de la nova seu del museu per part de la UTE Sorigué, Romero Polo i Arnó, es parla molt d’allò que l’havia fet possible (el finançament) i d’allò que, en poc temps, s’ha tornat impossible (el projecte).
Pel que fa al finançament, totes coneixem la situació econòmica heretada per l’actual tripartit que governa la Paeria. No és baladí ni menyspreable. I és un factor molt important que s’ha de tenir en compte. Però clar, aquest “no hi ha diners” que darrerament s’aplica en diferents àmbits de la gestió municipal té un recorregut molt curt perquè, al final, les preguntes demanen respostes. Fa poc s’ha aprovat un nou pressupost municipal que ha de prioritzar i gestionar aquests recursos. I per fer-ho es contracta un gerent que passa a cobrar un sou molt per sobre de l’anterior cap d’economia, que es veu no arribava a final de mes. D’acord. Però gestionem no només la misèria sinó també els projectes de ciutat i les inversions que aquesta requereixi. Sense apriorismes, sense demagògies. Se’n diu fer política de debò.
I clar, parlar de finançament delicat quan el projecte del futur Museu d’Art de Lleida és l’únic que, avui per avui, té una garantia econòmica per part de totes les administracions públiques: Fons Europeus, Estat Espanyol, Generalitat i Diputació, només s’entén si el problema ve del principal agent impulsor, l’Ajuntament de Lleida, i del seu propi pressupost municipal. És a dir, que la resposta a més de cent anys de misèriacultural i patrimonial, l’aposta per un projecte que ha de posar en valor la ciutat, el seu passat, present i futur, torna a ser: “no hi ha diners”. O més bé seria: “sap greu però no podem posar la nostra part”. És un missatge volgudament de derrota que sembla haver cuallat en determinats àmbits socioeconòmics de la ciutat, no pas en el món de la cultura i el patrimoni, que troba inadmissible que no existeixi una voluntat política ferma per tirar en davant aquest, o qualsevol altre projecte en les seves mateixes condicions.
Però no en fem cas. Acceptem, pels missatges i les declaracions (migrades, però declaracions) que la voluntat política existeix. Anem doncs a allò que ha convertit lo possible en impossible: el projecte.
No soc arquitecte, malgrat darrerament sembla que és una professió que prolifera a la nostra ciutat. Però entenc, a aquestes alçades, que el fet que les tres grans constructores de la ciutat qüestionin la viabilitat d’un projecte que han visat, acceptat i pel qual han concursat i guanyat sembla si més no sorprenent. Però pot passar. Sempre sorgeixen imprevistos. Alguns dels quals, com el tema de les troballes arqueològiques, ja contempla el plec de condicions del projecte, que parla de modificació del contracte en el supòsit de restes arqueològiques, i fins i tot inclou una valoració econòmica.
No passa res. Seguim qüestionant el projecte. Des de fora, la UTE, i des de dins, la pròpia regidoria d’urbanisme. Que si alçades, que si seguretat, que si riscos estructurals i laborals, que si l’edifici (un cop duts a terme els primers treballs a l’interior) està a punt d’ensorrar-se sobre uns fonaments que, es veu, no té. Els veïns i veïnes encara estan esperant l’acordonament de la zona davant l’imminent desastre. I tot això, publicitat en la premsa local per part d’un misteriós Senyor X, i explicat públicament de la pitjor manera possible.
Ja ho he dit, no soc arquitecte, però si tècnic de l’Ajuntament de Lleida. I si un lobby d’empreses privades es dediques a qüestionar del davant i del revés la meva feina de forma pública i notòria, si un regidor de l’equip de govern com Sergi Talamonte qualifiques el meu projecte de “podrit”, agrairia que el meu cap, el meu regidor o qui caram fos, em permetés defensar-me iargumentar-hi a favor.
I exigiria poder-ho fer assegut en una taula amb aquestes mateixes empreses. Perquè voler arribar a solucions consensuades escoltant només les queixes d’una de les parts i obviant l’altra, de fet la més implicada com a responsable del projecte, em sembla un absolut despropòsit que desmenteix que l’objectiu sigui fer el museu. Més aviat es tracta de dinamitar una feina feta i crear un relat de caos i destrucció que ens porti on som ara, a demostrar “empíricament” que el Museu d’Art de Lleida és un equipament impossible.
