Escriure és sens dubte un acte de reflexió i pensament, una exigència d’isolament per extreure d’un hom, idees, sentiments, emocions i intentar explicar-les o expressar-les. Certament, l’escriptura és una etapa més del llenguatge, tret fonamental i exclusiu de l’home, entès com a espècie. Llavors, per què escrivim tan poc en general? Es la dificultat? La mandra? La no necessitat? No ho sé ni em veig capaç d’esbrinar-ho.
El que sí sé, és que en mi, l’escriure em permet veure’m a distància, observar-me i si més no, entendre la meva imperfecció, errors, virtuts, pors i anhels, etc. Tanmateix, escriure i fer-ho bé és difícil. Pots guiar-te per enviar un missatge al món o si voleu, a la gent, una mena de “Message in the bottle” o bé, com em passa a mi, una carta al meu jo, amb la humilitat màxima. Seria com pensar en veu alta.
Viure és molt complex i com diu el filòsof JM Esquirol, no mengem per viure sinó que vivim menjant. Crec que no podria ésser jo plenament sense els mots, la lectura i el llenguatge, tots són i formen part de mi com els membres del meu cos. No puc dissociar-los del meu jo.
Ja veieu quina digressió us escric avui! Senzillament volia dir-me i dir-vos que hem de tenir cura de la paraula oral o escrita, que cal eixamplar el lèxic i la visió del món, romandre en un vocabulari curt o poc expressiu ens limita les nostres capacitats.
Provem d’escriure, fem-ho, i sense por, descobrirem que el terreny de joc i de vida és més ample fins i tot ens sorprendrem de nosaltres.
Escriure és viure.
