Sovint la vida té el perill d’ esdevenir un reguitzell d’actes i de vivències imposats pel nostre entorn. Aquesta rutina pot, i de fet causa, una buidor existencial o si voleu un viure sense sentit. Particularment, a Occident aquesta “angoixa”, escrita ja per Cesare Pavese als anys 50, ha creat una societat propensa a l’evasió i a la fugida de les preguntes essencials. I tot aprofitant l’ocasió, el mercat i el poder han trobar la solució en oferir-nos la píndola màgica del consum i del lleure a balquena, “enganxant-nos” al show de Truman que ens han escrit.
Sí, potser exagero una mica. O… no? Quants cops, i més quan aneu fent anys, no us heu penedit d’obviar el vostre propi jo, ja sia deixant passar un somni, una persona, una vocació? Certament, no parlo de coses menors. Em refereixo a les vostres renúncies més importants. Sé que la vida és complicada i injusta. I difícil, molt difícil! Però… quan noteu que funcioneu per inèrcia, a control remot, pareu màquines i baixeu-vos. No escolteu la prudència ni la ressignació, busqueu passió, empenta, amor, autenticitat. Més val un any de somni que cinquanta de letargia.
Som homes lliures i dotats d’un cor que batega sentiments preciosos. No malbaratem el somni. I per començar, mirem el nostre país en aquests moments únics. Podem escriure la Història en majúscula amb il·lusió i sense pors o podem escriure la història en minúscula, la de vol curt i sense horitzó.
Viure plenament o viure a mitges, nosaltres triem. Jo ja m’he decidit escrivint aquest article sota els estels, sota la bellesa. La meva Història la vull escriure jo, la vull “tan ufana i tan superba».
