Elia Kazan, director de cinema estatunidenc d’origen turc, rodà una obra d’art l’any 1961: “Splendor in the grass” (Esplendor a l’herba). La pel·lícula interpretada per Natalie Wood i Warren Beatty explica la història de dos joves enamorats que, malgrat decideixen no separar-se mai fruit del seu immens i mutu amor, no se’n sortiran a causa de la desaprovació de llurs famílies, de nivells socials diferents. Tota aquesta història cal situar-la al Kansas dels anys 20 del segle passat.
El film té moments màgics, com quan Natalie Wood llegeix un poema de William Wordsworth a classe de literatura i es “trenca” emocionalment. El poema diu en un paràgraf memorable que dóna títol al film: “Encara que els meus ulls ja no / puguin veure aquest pur esclat / que quan era jove m’enlluernava / Encara que res pugui fer / Per retornar l’hora de resplendor en l’herba / de la glòria en les flors / no ens hem d’afligir / perquè la bellesa subsisteix sempre en el record“.
El poema del romàntic anglès William Wordsworth (1770-1850) continua i us animo a llegir-lo com un monument de bellesa literària.
“Esplendor a l’herba“ és una metàfora d’aquells moments únics de les nostres vides, ocorreguts generalment a la joventut, quan érem més purs i vulnerables. Moments no tant per idealitzar-nos ingènuament, sinó per enrecordar-nos del nostre «Jo» més autèntic abans de ser fagocitat pel món real. Tothom té un “esplendor a l’herba“ per molt racional i cofoi que es cregui, una renúncia que sense saber li dol.
De vegades, penso que som com uns cavalls salvatges que a poc a poc s’ensinistren i amb cobert, palla, aigua, higiene, medicines, van retrobant un confort i seguretat agradables. Però en el fons, aquells cavalls salvatges enyoren la cursa esbojarrada en un prat sense tanques, la llibertat extrema perduda, aquell esplendor a l‘herba que els enlluernava.
La llibertat no té preu.
