Els resultats del 20 de desembre s'han creuat aquesta setmana en adreces oposades al Congrés. La fragmentació de la dreta no es tradueix en un lideratge sòlid conservador. Tampoc l'esquerra aconsegueix parlar amb una veu que la representi de forma més o menys compacta. Els partits independentistes catalans estan en la perifèria que ells mateixos han escollit.

El debat ho va agitar amb cremor llibertària Pablo Iglesias, que pensava trobar-se en un plató de televisió. Quins gestos i quins petons fraternals en l'hemicicle. Els parlaments han de semblar-se a la societat que representen. La novetat dels discursos sobre la investidura de Pedro Sánchez és una certa recuperació de les baralles parlamentàries amb dinamisme, xivarri, i amb visions contraposades de la realitat. El Parlament és el respirador de la vida nacional.

Es poden fer totes les interpretacions possibles de les sessions d'investidura. Una primera és que els llargs debats no han buidat la incògnita de qui lidera la dreta o l'esquerra. No és qüestió només de vots sinó d'actituds, de discursos i de respecte a les posicions dels adversaris. Pedro Sánchez va mostrar un discurs integrador des de la seva extrema fragilitat si es té en compte que va collir el pitjor resultat de la història del PSOE des de la transició. La seva feblesa ve de la pèrdua massiva de vots cap a Podem i les seves franquícies a Catalunya, Galícia i València. La feblesa de Mariano Rajoy obeeix també a haver perdut més de tres milions i mitjà de vots i, conseqüentment, cedir l'hegemonia de la dreta, que li ha arrabassat parcialment Albert Rivera.

Davant aquest panorama cal entrar de ple en la cultura dels pactes. Entre la dreta i en el si de l'esquerra. Així i tot, no hi ha majories clares i suficients. No és segur que unes eleccions al juny vagin a alterar substancialment l'actual equilibri de forces, però no fa falta aferrar-se als noms, sinó a les idees i a les solucions possibles. Rajoy no és imprescindible i Pedro Sánchez tampoc. Ni Iglesias ni Rivera.

La societat clama per una neteja a fons de les pràctiques corruptes. El conflicte de l'Estat amb Catalunya va passar pràcticament de llarg en les intervencions dels quatre partits principals. Una tàctica de l'estruç irresponsable que més aviat que tard, surti el govern que surti, caldrà abordar amb responsabilitat per part de tots.

Joan Tardà ha deixat ben clar que el Govern català ha iniciat ja el procés de desconnexió per proclamar unilateralment la república. Els independentistes, que tenen majoria en el Parlament de Catalunya, han pres la decisió de marxar i ho van a proclamar al Congrés. El catalanisme polític ha estat decisiu en els últims cent anys. Ara s'ha apartat d'aquesta tradició per anar pel seu compte cap a un futur incert.