El passat 15 d’abril, les imatges del temple de Notre-Dame cremant-se feien la volta al món amb l’horror de tots. Haguéssim tingut l’oportunitat de visitar París abans o no, haguéssim entrat algun cop a la catedral de Nostra Senyora o no, fóssim creients o no, l’incendi ens impactava. No es tractava d’un incendi qualsevol, sinó el d’un dels edificis més visitats del món i també simbòlicament un dels centres del món occidental. Aquell món on es va engendrar i parir el lema universal de la igualtat, la fraternitat i la llibertat, des del fonament de la raó. Aquell dia els ulls d’una humanitat que s’esforça per sobreviure, no podia fer res més que veure el foc escandalós sobre París.
Les coses passen quan menys ens imaginem i, de vegades, ens fan adonar que tot està relacionat, que tenen un sentit. Al món, a l’univers, estem interrelacionats, no estem sols, però ens hem pensat que sí i fa segles que vivim submergits dins d’una cultura de l’individu, de l’heroi. Els sistemes educatius encara promouen que siguem exitosos i brillants, obliden que no hi ha ningú que no sigui genial en alguna cosa o en algun aspecte, tot dependrà de les oportunitats de desenvolupar-se i que l’entorn que tingui el valori. Però a més a més, no hauria de ser necessari ser genial per ser valorat, només pel sol fet d’existir ja som dignes, però dir-ho és diferent de viure-ho.
En el món actual hi ha molta gent que se sent sola, persones que busquen ser reconegudes i acompanyades, especialment quan es fan grans. Alguna cosa falla quan molta gent, a mesura que va envellint, va sentint-se menys «útil». «Sóc un trasto, no serveixo per a res…» diuen alguns ancians, i certament és tard per revertir aquesta creença que tenen tan a dins seu: tota una vida promovent que s’ha de fer coses, que s’ha de produir, que s’ha de ser actiu per ser digne. Tenim la necessitat de ser útils, més que la de valorar el ser. Davant d’aquest fet ens preguntem: És possible revertir-ho? Quan hem de començar a valorar l’existència? ¿Quin és el moment de beneir la vida i alegrar-nos del simple fet de ser? Sona bucòlic, però la realitat ens ajuda a mirar més enllà i valorar una mica més allò que podem veure i no mirem; allò que podem estimar i menystenim; allò que ens uneix i no arribem a comunicar; allò que ens pot fer feliços en lloc d’amargar-nos. Aquell món racional que va tenir tant sentit a la revolució francesa, avui demana reubicar la raó al costat del sentit, de la capacitat d’amor i de la felicitat.
Cadascú de nosaltres pot començar en qualsevol moment, però requereix treball interior, silenci, renunciar a tenir poder sobre els altres, aprendre a ser qui som i no voler ser una altra cosa més. No és fàcil, perquè és una dinàmica diferent de la que hem practicat tota la vida i no és evident a primera vista. Una pista a seguir és el termòmetre de la felicitat, tan personal i tan subjectiva, però inequívoca. Qualsevol esforç per ser millors i ser més sincers amb la nostra interioritat valdrà la pena. I fins i tot potser estem disposats a envellir i deixar de pensar que som imprescindibles.
