Un foc sense brasa és un foc sense caliu com un foc d’encenalls que no té prou “cos”. No podreu pas coure-hi la carn ni tampoc cuinar-vos-hi una llauna de caragols.
La imatge m’inspira força perquè avui moltes coses, pensaments o esdeveniments manquen de substància o si en tenen, aquesta és baixa o propagandísticament zero.
Ja sabeu que m’agrada anar als exemples per il·lustrar les idees. Vet aquí casos concrets: coca-cola sense cafeïna, begudes sucroses sense sucre, cafè descafeïnat, hamburguesa vegetal o bé carn que no és carn, etc. Potser algú em dirà amb raó que aquests exemples només hi són al camp alimentari. Però n’estem segurs? Anem al camp polític: independentisme de flamarada (aquell que no aspira a la llibertat immediata i procrastina “ad aeternum“ la independència), socialisme sense marxisme, sindicalisme que s’asseu en consell de ministres, feminisme com un “prêt-à-porter” o ecologisme des d’un Toyota híbrid o des d’un hort urbà. Tots aquests exemples són de foc sense brasa car no tenen consistència i es desfaran ràpidament com glaçons de gel fora d’una nevera.
Suposo que hem triat aquest camí “sense brasa” per assuavir-nos l’existència, la quotidianitat i la nostra pròpia incoherència. Tal volta com si fos un bàlsam.
Tanmateix, en el fons en el fons, tothom sap que cal anar a l’original i l’autèntic per viure com cal les essències. Per tant: la Coca-Cola? Sucrada. El cafè? Ben carregat. La carn? Argentina. La independència? Un vot dins una urna perseguida. El sindicalisme? Vaga i solidaritat. El feminisme? Vindicar a la mare. Estarem d’acord que quan hom tasta l’autèntic difícilment s’empassarà el succedani.
En conclusió. Lector, bona brasa i bon foc, una torrada amb oli i all, vi negre de Gratallops, un llibre del Moncada i si ataquen, vosaltres ja sou al paradís!
