Aquest 2020 ha fet cinc anys del naixement del Gargar Festival a Penelles (La Noguera). La inciativa d’un grup de joves en veure com alguns dels grans artistes de carrer de Brasil pintaven barris a Rio de Janeiro va quallar, i s’ha demostrat un model d’èxit. Les visites anuals que rep aquesta petita població de la Noguera multipliquen per cent la seva població actual, i la direcció que en fa Binòmic de l’esdeveniment resulta exemplar, en quan a proposta (al meu parer sempre molt treballada), disseny i difusió. Diria que el Gargar Festival ha resultat l’exemple paradigmàtic de que no importa l’on, sinó el com i el perquè.
Aquell ‘street art’ que va aflorar amb força durant els anys 70 i 80 en forma de graffiti, transformat a la visió actual d’alguns i algunes de les grans muralistes i creadores d’arreu del món. Impacte visual i poètic, en façanes oblidades i murs al mig de la vila.
I clar, com ja he dit, la rotunditat amb què el model de Penelles s’ha expandit i ha assolit èxit i renom ha fet descobrir, a moltes altres poblacions, la buidor dels seus murs i les possibilitats dels seus carrers i places. I ja està. ‘Copy-paste’ i a triomfar. Però no és tant fàcil com sembla. Copiar el ‘win win’ de Penelles no és nomes convidar tot un seguit d’artistes a fer postaletes a les parets. No és només utilitzar als i les creadores per pintar-te el poble de colors. És planificar, conèixer el mitjà i, sobretot, acceptar el missatge i la veu de l’art urbà sense anestèsia, sense edulcorants.
En aquest sentit, l’exemple de com no s’han de fer les coses l’hem trobat en la 4a edició del Festival Street Art de Torrefarrera. S’encomana un mural a l’artista Cristina Dejuan. “Love is Love” és el títol d’una obra que escandalitza als veïns i veïnes de l’immoble on s’ha de pintar. L’artista primer ha de rebaixar el contingut visual i plàstic del seu treball però, fins i tot així, s’acaba censurant i traslladant el mural a una altra part del poble. Allà on “és acceptada”, on “no molesti”.
Tot sempre en ares d’un puritanisme malaltís i eminentment patriarcal, que accepta sempre abans la violència i la força, que no pas l’amor i la sexualitat femenina, en totes les seves formes. La història no és nova. És reiterativa, avorrida, francament vella i denigrant. Supura olor a ranci, no ens en podem estar. El que sorprèn, però, és que un esdeveniment d’art al carrer no assumeixi i faci seves les reivindicacions dels i les artistes, el missatge, ja sigui transgressor o no. I ho faci apel·lant a la ignorància organitzativa, diria que fins i tot institucional, si tenim en compte el text que l’Ajuntament de Torrefarrera va difondre a les xarxes, en què afirmava haver convocat el certamen “amb poc temps, invitant només artistes lleidatans, confiant en el seu criteri i sense demanar abans la proposta”.
Queda clar que amb més temps, convidant a artistes que no siguin “només lleidatans” (perquè es veu que a Lleida hi ha una corrua de creadors molts perillosos per al sistema), desconfiant del seu criteri, i amb temps de censurar prèviament la proposta, no fos cas que sortís a la premsa, tot hauria anat molt millor.
Quin despropòsit la censura en la creació artística en ple segle XXI. I quina agonia la seva justificació amanida amb excuses barates quan sempre és el mateix. Ens ofèn allò que ens explica, que ens fa pensar, que qüestiona els nostres models. I ens agrada allò que ens fa ignorants.
Del tema de la censura en l’art el centre d’Art La Panera de Lleida n’ha fet una exposició que inaugurarà a finals de setembre: “Línies Vermelles. La censura en la col·lecció de Tatxo Benet”. Una selecció de peces de la col·lecció d’aquest magnat d’orígens lleidatans, famós per la compra de l’obra de Santiago Sierra “Presos políticos en la España contemporanea”.
És evident que la censura existeix. Encara estem governats, i moltes institucions dirigides, per aquella corrua de testosterònics hereus de la més pura tradició del regim del 78, d’aquella por a la diferència, a la dissidència. Tot ha de ser amable, net i endreçat. Vells esquemes per a vells fantasmes que cal desenterrar i afrontar. Amb la valentia de tots aquells col·lectius en lluita contra el silenci i la por en l’art i la creació.
Només un apunt. Convertir la censura en l’àmbit artístic en una col·lecció, sense menystenir el seu valor intrínsec, no deixa de ser com aquells éssers que poblaven l’obra “Freaks” de Tod Browning (1932), una parada de monstres fora de context, amb qui tothom pot empatitzar més o menys. Ara rai, ja no molesten, estan tancats dins una reixa, en una carpa, i fins i tot diverteixen als seus propis carcellers.
Sempre a favor de murals com el de la Cristina Dejuan a peu de carrer. Eternament al costat de “monstres” com l’Abel Azcona escrivint la paraula “Pederastia” amb hòsties consagrades al bell mig del pati d’un antic convent. Ells i elles són les qui realment fan enrojolí a bona part de l’actual classe política, i a tanta i tanta falsa intel·lectualitat. Qui posa contra les cordes al vell vaticini d’un mon claustral, patriarcal, catòlic i heterosexual. La censura és censura quan el sistema posa les seves grapes en el teu treball, et diu que pots i no pots crear, expressar, mostrar. Quan li molestes, no pas quan el fas somriure. Quan et vol extingir, no convertir-te en un fenomen de masses.
Anirà el poder que crida contra la censura de l’obra de Santiago Sierra i calla contra la de Cristina Dejuan al circ dels monstres que Tatxo Benet ha dut a la ciutat?
