La columna

La columna

I malgrat tot, van tornar els somriures

12-05-2021
I malgrat tot, van tornar els somriures

“Ha tornat la Festa Major” pensava el passat dilluns dia 10, mentre escoltava als grandíssims Mambo Jambo sota el sol de migdia. Canalla, famílies que venien a veure al Dani Nel·lo, a l’Ivan Kovacevic, al Dani Baraldés i a l’Anton Jarl com qui venia a veure als Xip Xap (ep! #totalrespect) envoltats d’una llum que feia enyorar com mai la foscor dels locals que tant i tant trobem a faltar.

I malgrat tot, tenia el somriure a la cara.

Efectivament, va tornar la Festa Major de Lleida. Va tornar la música, la cultura i, el que és més important, estem vives.

Per se, organitzar la Festa Major de Lleida ja és un esdeveniment d’aquells que treuen el son i una part de la vida, i sinó que els hi diguin als companys Xavi Roma, Pau Plana i Maica Artero, els tècnics de la tant nostrada Regidoria de Festes de l’Ajuntament de Lleida. I enguany, amb el caos de la reserva prèvia d’entrades (no es podia saber, oi?) encara acusats i vilipendiats per donar la cara i fer la seva feina. Sempre primera línia de front. Des d’aquí la més gran de les abraçades companys. No hi ha proutes medalles al mèrit en aquest coi de ciutat.

Una festa major que ha coincidit amb la fi de l’estat d’alarma i que ha demostrat, i demostrarà (malgrat alguns s’entestin a negar-ho) que la cultura és segura. Que cal apostar-hi i recuperar una normalitat que el sector necessita com aigua de maig (disculpeu la concordança). La cultura és trinxera, és revolta i transformació. Segurament l’eina més poderosa pel canvi i, conseqüentment, la més devaluada i maltractada per totes i tots aquells que se suposa n’han de tenir cura.

En tot aquest llarguíssim any de confinament han faltat pensadors i sobrat inquisidors. El Covid ha creat el context ideal per anorrear el sector cultural, que fa anys que s’arrossega entre les misèries institucionals i la realitat colpidora d’una greu mancança de públics i usuàries. El perquè és obvi, ja ho deia Montserrat Roig, perquè la cultura és l’opció més revolucionaria a llarg termini. I en aquests dies tant foscos, de caps cots i mirada baixa, d’anar (com deia aquell) del treball a casa i de casa al treball, no interessa la cultura, no interessa la revolució.

És veritat que molts sectors, no només el cultural, han entrat en crisi arran de la pandèmia. Però la situació absolutament crítica que viuen les treballadores i treballadors de la cultura supera amb escreix la d’altres serveis anomenats “essencials”, perquè la pandèmia ha limitat extremadament la seva feina, o simplement la ha aniquilat de manera definitiva, per abocar-les a la misèria absoluta. Sense treball, sense ingressos, han intentat tirar endavant una activitat, una proposta cultural per a xocar frontalment amb unes fortíssimes mesures restrictives, imposades per tots aquells governs que fa anys s’han oblidat del sector cultural, i que les equiparà a l’oci i la diversió banalitzades. Administracions locals, autonòmiques o estatals que prometen ajudes paupèrrimes, massa vegades incompatibles amb el sector, i que no han arribat, ni arribaran, als tècnics, a les actrius i actors, als músics, als i les artistes.

La cultura a Lleida, fruit de les retallades sagnants i d’una manca de planificació endèmica, va entrar en temps de pandèmia sota mínims històrics. I això només si parlem de projectes culturals impulsats directament des de les institucions. Perquè si ens centrem en la iniciativa privada en aquesta ciutat ja estaríem en zona de guerra.

Que Lleida aquest 2021 hagi pogut gaudir d’una Festa Major, ni que sigui castrada, limitada i acotada, és motiu d’alegria i de somriures. I ha de ser, també, l’inici de la recuperació. Vull pensar que aviat s’acabarà la foscor. Que l’epidèmia serà una mal record. Però no hem de permetre que també esdevingui una excusa per seguir aplicant polítiques de misèria cultural que condemnen la música, el teatre, la dansa, la literatura, el cinema... la mateixa essència del fet creatiu, a l’ostracisme i l’oblit. No s´hi valen excuses ni fal·làcies. I sobretot, no s’hi val mentir.

Que la cultura sobrevisqui a tot plegat passa per invertir-hi, no hi ha més. I en la lluita per aquest canvi tant i tant esperat, faig meves les paraules incloses en el Manifest del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC) quan ens diuen que, en moments de màxima vulnerabilitat i fort aïllament social com els que estem vivim, són imprescindibles els espais d’expressió cultural per tal de garantir el benestar emocional de la ciutadania.

La cultura és vida, i la gent necessita viure.

Francesc Gabarrell
Rocker, culer, gestor cultural i tècnic de museus

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31