Les tensions en temporada electoral són necessàries i inevitables. Són de caràcter social, ideològic i cultural en un joc d’ofertes que es basen en els drets ciutadans i en la llibertat per optar per opcions diverses.
Però la realitat és menys teòrica, més prosaica, i respon a reaccions inesperades. Els Maquiavel i els Hobbes estan sempre en actiu i saben que la política es basa en la força, l’engany o l’interès ocult dels seus principals actors. El filòsof Kant va desenvolupar el concepte d’un ordre mundial pacífic permanent que sempre ensopegaria amb els interessos contraposats dels ciutadans. Ni la força ni la candidesa. La humanitat hauria de triar, seguint a Kant, entre la pau de l’immens cementiri de la raça humana o una pau raonada, possible i pactada.
I així ha avançat la història, de la racionalitat de la Il·lustració als desastres protagonitzats per polítics i règims que en nom del ben han comès grans maldats.
L’idealisme i la utopia no han aconseguit aplicar-se en la vida pública dels pobles al llarg de la història. Els revolucionaris d’un temps es van convertir en conservadors o reaccionaris quan han aconseguit el poder i han comprovat que la societat i les persones no aconsegueixen la perfecció anunciada perquè no existeix.
Les sacsejades ideològiques i polítiques són cícliques i recurrents. Necessàries per corregir abusos i injustícies. Però el reformador social ha de tenir molta cura en no tractar a les persones com a objectes experimentals, sense voluntat pròpia, degradats humanament. Quants milions de cadàvers han provocat les intervencions dels cirurgians de l’ànima de tots els temps que volien canviar-ho tot pensant que l’ésser humà és mal·leable amb la força, l’engany o la mentida. L’home nou és sempre molt vell.
Necessita la nostra època de canvis accelerats i fora de control menys cremor messiànica, menys salvadors de la pàtria, més polítics realistes que estiguin al servei dels ciutadans i no se serveixin d’ells per ocupar o mantenir el poder per després seguir amb les seves romàntiques idees que només estan en les seves ments però no es troben en la realitat.
Si d’aquestes eleccions no surt un govern sòlid, amb els pactes i cessions partidàries imprescindibles, per intentar resoldre les manques de la crisi, de les desigualtats, de la falta de solidaritat, no avançarem molt. No és qüestió de noms ni de sigles. Pot ser que més d’un hagi d’abandonar el càrrec i dedicar-se a la seva professió. Els problemes no els podrà resoldre un sol partit. Ni potser tampoc dos. Serà del tot necessari que es comprometin, almenys per un temps, a cosir els trencats causats pel desgast d’una llarga etapa que està repleta de grans avanços en els camps del progrés i la llibertat.
