Vivim temps difícils, particularment en l’àmbit democràtic. Votar ha esdevingut un delicte i un exèrcit de juristes a sou, persegueix per terra, mar i aire qualsevol anhel d’ autodeterminació. Estem rebent pertot arreu, sense un mínim decòrum, pel fet tan pecaminós de voler decidir.
Davant d’això, busquem referents, gent que s’elevi d’aquest fangar on ens volen portar, tristos de tanta misèria política, intel.lectual i humana. I així ens reconciliem amb la societat. Quan mirem les vides de Mandela, de Gandhi, de Pau Casals, de Muriel Casals, de tanta, tanta gent bona i tanmateix ferma en llurs idees. Ens agradaria ser com ells i enterrar aquesta por que ens injecten dia sí, dia també, i voldríem tenir un somriure davant l’amenaça d’un Estat fatxenda i neofranquista que declara il·legal la nostra veu. Llavors, ens adonem que el seu estat de dret esdevé una presó de règim obert on, els presos som nosaltres, ciutadans menors d’edat car no sabem votar i se’ns ha de tutelar.
«Tot per al poble però sense el poble». És el seu nou despotisme, però no il·lustrat sinó immensament casernari i barroer. I a casa nostra, Lleida, la Paeria dimiteix de convertir la ciutat en la capital natural de Ponent i, provinciana, grisa i administrativa, dona l’esquena al seu territori. Molts en un futur no podran explicar tanta ignomínia, oi senyor Àngel Ros i senyor Roberto Fernández?
