El passat diumenge 3 d’abril es commemoraven 84 anys de l’entrada i ocupació de les tropes franquistes, comandades pel general Yagüe, de la ciutat de Lleida. Al llarg del Segre i del Noguera Pallaresa s’establí llavors un front que durà nou mesos, amb alguns cap de pont que l’exèrcit dels revoltats va ser capaç d’establir i de mantenir a la banda esquerra d’aquests rius. A la nostra ciutat no va ser el cas. Els dos ponts que llavors hi havia (el de la carretera i el del ferrocarril) foren volats aquell dia i així l’exèrcit republicà va obtenir l’oportunitat de reorganitzar-se i enfortir-se per Cap-Pont, la Bordeta i els Magraners.

Aquesta estranya circumstància  de romandre en primera línia de foc durant tres llargs trimestres solament va patir-la Lleida  d’entre les ciutats catalanes, ja que Balaguer fou de les que tingueren una ampla franja ocupada pels rebels a l’altra banda de riu.

Tot i que no va haver atacs importants en la zona de Lleida per cap dels dos exèrcits, si que es produïren accions puntuals de tirotejos que deixaren impactes en les cases que donaven al Segre. Recórrer amb atenció les façanes de les cases que llavors havia i que avui encara es conserven és el que varen fer Joan Oms, Joan-Ramon Segura i el signant d’aquestes línies, amb la sorpresa de trobar encara molts testimonis d’aquells difícils dies de l’any 1938.

Amb aquest bagatge patrimonial, en bona mesura desconegut, s’organitzà des de la Plataforma Lleida 1936 en favor d’un memorial de la Guerra Civil i de la postguerra, que coordina David Sancho, una ruta urbana per conèixer els impactes  que es conserven de la Guerra Civil  a Lleida, especialment per la zona baixa de la ciutat.

En la passarel·la dels Camps Elisis començà el recorregut. Justament sobre un havia estat una de les passeres provisionals que feren els pontoners de l’exèrcit franquista l’any 1939 per passar les tropes que invadiren Catalunya quan caigué el llarg front del Segre i que portà a la fi de la guerra.

La casa que fa cantonada amb Vila Antònia-Avinguda del Segre fou la primera gran sorpresa de la setantena d’assistents. La façana recentment arranjada i pintada no permet descobrir el que va patir durant aquells mesos de 1938, amb excepció de les baranes dels balcons on romanen molts impactes de les bales disparades pels republicans i que de vegades dobleguen els barrots amb formes cridaneres.

Seguirem per la casa Cros, la qual mostra també impactes de projectils però que per estar ja lluny del front corresponen als fets viscuts a la ciutat el 19 de juliol de 1936. Un record a Regiones Devastadas que completaren la façana de la Diputació i de l’Audiència per la Rambla de Ferran, així com el bonic edifici  del Gobierno Civil de la postguerra, amb uns jardins al voltant de la primera font monumental de Lleida que dona vista al carrer de Santa Marta, en record de l’enginyer José Moreno,  II comte de Santa Marta de Babío, i que fou director d’aquell organisme que Franco creà per ajudar a recuperar els pobles i ciutats que més havien patit els desastres de la guerra. Els porxos de Sant Joan són obra de la postguerra ja que la retirada de l’exèrcit republicà,  que manava Valentín González “el Campesino”, ocasionà un incendi en la illa de cases que ocupava aquest espai.

Els impactes de projectils són cridaners a la porta del Pont, sortosament deixats a la vista en la darrera restauració, i a partir d’aquí podem veure aquelles cases on va ser tapats els forats, com al Pal·las, al Casino Principal o el banc d’España, mentre que d’altres hi són presents encara com la casa del costat de l’encara seu del Museu Morera o la cantonada del carrer Cavallers amb Blondel. De totes maneres els ferros dels balcons i les reixes de les finestres són també testimonis d’aquells trets disparats des de la banda esquerra del riu i sense cap dubte els del Banc d’España són els més espectaculars.

També els bombardejos de l’aviació deixaren els seu trist record amb la metralla que trencà les pedres de les cases, com a la paret de Blondel del mateix edifici bancari o la de l’antic Hospital de Santa Maria de l’actual Vila de Foix. Tanmateix aquells atacs aeris, sempre recordat el del 2 de novembre del 1937, amb un esplèndid memorial,  no tant present el del 27 de març del 1938, que deixaren morts i destrucció a la ciutat. El carrer Zaragoza o el Pati de les Comèdies són conseqüència d’aquells atacs de l’aviació franquista contra la població civil. Avui les colpidores imatges de les ciutats d’Ucraïna, devastades per una guerra incomprensible, ajuden a rememorar el patiment que fa gairebé  noranta anys visqueren els nostres pares o padrins en un dels primers conflictes bèl·lics on la població civil fou la gran víctima.

La ruta acabà recordant el devastador incendi de la catedral l’any 1936, com el que havia patit la resta d’esglésies de la ciutat. Veure els testimonis d’impactes d’una efímera resistència en algunes finestres, les cares mig esborrades de José Antonio i Franco en la placeta de l’Almudí, així com una pintada mig perduda que cosnerva les lletres RANDE on havia estat escrit Una, G(RANDE), Libre...

I a l’actual IEI recordarem la trencadissa d’imatges com la de l’església de Sant Pere (aquí també recordarem que l’actual façana barroca prové del destruït convent de l’Ensenyança que hi ha al carrer de l’Ereta)  o la de la verge de l’Hospital en la revolució anarquista del principi de la guerra.

Però en l’acollidor pati del vell Hospital, després de veure l’únic retaule barroc que es conserva a Lleida, el de la seva capella que se salvà de les flames iconoclastes per haver esdevingut un edifici de cultura, el denominat Museu del Poble, acomiadarem l’expedició per les encara ferides visibles que hi ha a Lleida d’una guerra que va marcar el nostre país  durant els dos terços finals del segle XX i encara del que estem vivint. El missatge que la cultura va ser capaç d’evitar una destrossa patrimonial era una bona manera d’acabar el recorregut i que per no oblidar i evitar coses semblants en un futur, cal que tinguem a Lleida un Memorial que expliqui i recordi aquella trista però reals història que va tocar viure.

Col·laboradors: