Quan hom escriu una columna com aquesta, té certa por que els temes a tractar s’exhaureixen o que es repeteixen en el fons i la forma. No oblidem mai que ningú no és prou interessant, llest, profund per a no repetir-se.
Un cop establerta la premissa, des de temps immemorials, l’home ha comptat amb l’ajut de les muses i la inspiració, que això sí, cal que us agafi treballant. Darrera el mite, hi ha però una feina de picar pedra, de mirar contínuament al teu entorn, de fer-se moltes preguntes i qüestionar-se les coses, oblidant certeses incertes.

Inspiració és un mot bell i poètic, però crec que la seva base és menys glamurosa. La inspiració neix de fer treballar el magí, de cercar entre la curiositat i l’interès respostes i preguntes no de manual sinó que connectin amb la nostra ment.

Aleshores si la inspiració ens du tant de benefici, per què en fem tan poc ús? Potser és que atabalats de tanta agenda, no construïm un espai lliure i personal. Entrem i sortim a escena interpretant mil rols i tot esdevé soroll i fúria com deia el bard anglès. Ebris d’aquesta hiperactivitat, descartem la necessitat de crear-nos un àmbit privat, un racó de pensar on, sense maquillatge, mirar-nos qui som i com anem de debò.

Inspirem-nos, i com canta el grup Txarango, “Quan tot s’ enlaira, toquem els somnis de puntetes”.