Tots els temps es desenvolupen amb grans dosis de canvis. Fins i tot en els dies més tenebrosos de les dictadures del segle passat es preparaven sortides cap a la llibertat. L’home va ser creat lliure, és lliure, encara que hagués nascut en cadenes, afirmava el poeta Schiller als seus debats amb Goethe a la ciutat de Weimar. Eren dies de despotisme il·lustrat, d’admiració a Napoleó i de complicitat entre els poetes i escriptors amb els prínceps que afavorien la cultura.
Els gestos inesperats d’alcaldes o alcaldesses, de presidents de comunitats autònomes, sobre la simbologia que ha adornat edificis institucionals durant generacions tenen un cert punt d’immaduresa política. Els canvis precipitats de la llista de carrers, la col·locació de busts reals en caixes de cartró o la supressió d’actes que s’han celebrat al llarg dels segles és, si més no, precipitat.
La ideologia és un ingredient de la política diversa de les societats democràtiques. Ha de ser compatible amb la llibertat dels altres i amb el respecte a les minories que han de ser protegides en els seus trets culturals, les seves creences i els seus costums.
En la seva biografia sobre Montaigne, Stefan Zweig assegura que l’únic error, l’únic crim, és voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes del seu lliure albir, del que realment volen, i obligar-los a voler alguna cosa que no està en ells.
Així actuen els que no respecten la llibertat, i Montaigne poc va avorrir tant com el frenesí dels dictadors de l’esperit que, amb arrogància i vanitat, volien imposar al món les seves novetats i per els qui la sang de centenars de milers d’homes gens importava, per tal de sortir victoriosos. Les èpoques i les circumstàncies no són les mateixes però el tarannà autoritari ha perdurat i cal denunciar-ho sempre i espantar a aquells enginyers d’ànimes que Gorki reclutava als pitjors moments de Stalin.
Criticar que Guardiola no pot apuntar-se a una llista política és tan intransigent com voler canviar les tradicions i vells costums sense un debat previ, obert, en el qual puguin participar tots els actors a través dels mitjans públics i privats. La història demostra, apunta Hannah Arendt, que en el permanent conflicte europeu entre l’Estat i l’individu, sovint s’ha resolt a costa de la llibertat personal.
És evident que vivim en una societat lliure. Però tenim un problema amb la llibertat quan trepitgem els jardins aliens pensant que tenim dret a això perquè som més forts o més intel·ligents.
Molts dels nous edils de les grans ciutats van ser triats per promoure una societat més justa, amb menys pobres i amb menys joves amb educació deficient. Totalment d’acord. No perdin el temps amb ocurrències populistes.
Article original: Foixblog.com
