El rei emèrit Joan Carles I ha pres el camí de l’exili el 3 d’agost de 2020, com els seus antecessors Isabel II en 1868 i el seu avi Alfons XIII en 1931. Cada vegada que un monarca abandona Espanya forçat per les circumstàncies s’ha produït una crisi política d’àmplies dimensions.
La marxa del rei emèrit aquesta vegada no comporta el canvi de règim però sí una forta sacsejada institucional que afectarà de moltes maneres al rei Felip VI que, segons sembla, ha hagut de cedir a les pressions polítiques i socials perquè el seu pare es llevés d’enmig de greus delictes de blanqueig de milions d’euros d’origen il·lícit o il·legal i d’un suposat delicte fiscal que pot portar a la fiscalia general de l’Estat a formular una acusació contra el qual va ser rei durant gairebé quaranta anys.
El prestigi que es va guanyar durant molts anys del seu mandat el va dilapidar per la seva lleugeresa en la conducta personal. No tant per qüestions de caràcter íntim o sentimental sinó per haver jugat amb diners que suposadament va administrar fraudulentament.
Les informacions sobre fortunes procedents de règims autocràtics a canvi d’indicis de favors polítics i afavorir a empreses espanyoles van començar a publicar-se en mitjans europeus i nord-americans i van arribar al debat polític a Espanya, primer en els partits d’esquerra, republicans i nacionalistes i després en una opinió pública que no accepta la corrupció que se li atribueix al que va ser cap de l’Estat.
La crisi provocada per l’abandó d’Espanya del rei emèrit Juan Carlos podrà superar-se si les institucions responen perquè prevalgui l’ordre constitucional. Però l’origen, els motius i el repartiment d’una fortuna de tals dimensions haurà de ser dilucidada per la justícia. Les persones són contingents però les institucions són imprescindibles.
La carta del rei emèrit al seu fill donant compte de la seva decisió ha estat fruit de negociacions entre la Zarzuela i el govern. Sospito que també per altres forces parlamentàries. Joan Carles I va ser molt imprudent i frívol en administrar uns diners de procedència fosca i sense justificació. Va tirar per la borda molts anys com a Rei en els quals Espanya va viure un llarg període de progrés, llibertats i pau social sense precedents en la seva història.
Va abdicar de manera precipitada prometent que mai tornarien a ocórrer les caceres a Àfrica i les relacions amb una Corinna que va ser la seva amant i la que va subministrar la informació que finalment es va convertir en un xantatge. Però el responsable de quant ha ocorregut és únicament la lleugeresa i la insensatesa del rei emèrit que s’ha posat a la disposició de la justícia espanyola.
La Monarquia parlamentària de la Constitució de 1978 no caurà per la decisió del rei emèrit. Però el cop que rep el Rei Felip VI és de dimensions desconegudes. El volum dels diners suposadament malbaratats i procedent de gestions marcades per la corrupció haurà de ser conegut i, si constitueix delicte, haurà de posar-se en mans dels jutges.
