Enguany ens trobem davant d’un 11 de setembre on l’independentisme sembla haver caigut en el parany de la repressió. Les lluites caïnites, la manca d’unitat estratègica i la desorientació aparentment s’han imposat en els nostres espais polítics.
Tanmateix, com el moviment popular i massiu que hem demostrat ser aquests darrers anys, tenim potencial polític sobrer com per recuperar la iniciativa, ser de nou l’agent proactiu que va ficar en escac a tot un estat espanyol i generar noves sinergies de lluita il·lusionants i transformadores.
Cal, però, tornar a marcar l’agenda política a partir de la mobilització massiva així com de la desobediència civil i el desafiament constant, eines essencials per canviar el statu quo. Davant la inoperància institucional per bastir la República Catalana, no podem caure en la resignació o la rebequeria sinó confiar novament en el carrer, autèntic element clau en l’estratègia de la Unitat Popular.
No hauríem de menystenir el risc, tal i com ja va passar durant la transició, d’un nou pacte per dalt de les èlits econòmiques i polítiques de l’Estat que deixi les il·lusions i esperances, lluites i esforços de tot un poble en un no res. Caldrà estar amatents a qualsevol indici de retorn a l’autonomisme pujolista de “peix al cove”. Alhora, però, caldrà mantenir una actitud generosa quan la proposta sigui avançar en el desenvolupament de la plena sobirania, assumint les responsabilitats quan convinguin i arriscant quan calgui arriscar.
Igualment, cal no oblidar que vivim un moment d’aprofundiment de les diferents crisis (ecològica, econòmica, social i de cures) generades pel capitalisme. Un sistema que augmenta les desigualtats econòmiques alhora que disminueix el benestar dels ciutadans malgrat els guanys econòmics que diu generar. Un sistema autofàgic i depredador de les persones i del medi ambient que requereix d’una esmena urgent a la totalitat si no volem abocar les properes generacions a un futur de malson.
De res servirà avançar en la sobirania popular si aquesta no és la palanca que capgiri les dinàmiques que ens aboquen a la misèria, la destrucció del medi ambient o la pèrdua de drets socials o personals. Cal invertir tot aquest potencial transformador en la construcció d’un país socialment just, ecològicament sostenible i sobretot més humà que contribueixi, en la mesura de les seves possibilitats, a fer un món millor.
Per tot això cal que aquest 11 de setembre sortim al carrer, com cantava Raimon: “Junts. Molts. Com més millor”. Però no “per no perdre-ho tot”, com recitava el cantant de Xàtiva, sinó que aquesta vegada sigui per guanyar-ho tot.
Cup Lleida
