La columna

La columna

La casa comuna europea

25-04-2022
La casa comuna europea
Peu de foto: 
Gemma Tubert / Xavier Pi (ACN)

Des que en la primavera de 1996 vaig sortir de casa a mitjan matí i al migdia vaig arribar a l'hotel de Munic sense que ningú em demanés cap documentació, vaig entendre que podia transitar per Europa com en la meva pròpia casa. El Tractat de Schengen i l'euro han estat els dos instruments que millor han cohesionat la realitat europea.

Vaig recordar la primera vegada que, molt jove, vaig travessar la frontera de Port-Bou amb la guàrdia civil i els gendarmes inspeccionant el meu passaport i comprovant que la fotografia coincidia amb la meva cara. Així va ocórrer en totes les fronteres que creuem en aquell estiu de 1961 en què es va aixecar el mur de Berlín. Els passaports espanyols eren sospitosos i encara que anàvem en acte-stop i solo amb una motxilla ens inspeccionaven en totes les fronteres fins que arribem a Alemanya.

La guerra freda vivia la seva màxima intensitat. Encara no havia tret el cap el president John Kennedy a l'ajuntament de Berlín proclamant el "Ich bin ein Berliner". Soc un berlinès, va ser la frase que millor sintetitzava el compromís dels Estats Units amb la llibertat d'Europa enfront de la pressió soviètica que controlava la part oriental de la vella capital de Prússia i els països que formaven part del Pacte de Varsòvia.

Les tensions es detectaven en l'ambient. Alemanya estava protegida políticament per les democràcies occidentals que van guanyar la guerra i es refeia de la devastació de la derrota. Anys més tard, en 1989, vaig tenir ocasió de viure en directe la caiguda d'aquell mur que Khrusxov va aixecar 28 anys abans.

Europa va anar recuperant-se d'una terrible guerra que va causar milions de morts. A partir de la caiguda del mur berlinès es va enfortir la Unió Europea, es va ampliar en diverses ocasions fins a incorporar als països que havien format part del bloc dominat pel Kremlin a conseqüència de la reunió de Ialta (Crimea) en 1945 entre Roosevelt, Churchill i Stalin.

La Unió Europea s'ha obert pas malgrat les crisis i dels interessos a vegades contraposats dels estats membres. La socialdemocràcia i la democràcia cristiana s'han alternat en la governabilitat europea i han protagonitzat un període llarg de prosperitat, llibertats i pau entre les nacions. El paraigua militar i institucional dels Estats Units permetia a Europa avançar en tots els fronts.

La presència de partits contraris a la mateixa idea d'Europa ha erosionat l'estabilitat continental. El Brexit va ser un senyal d'alarma perquè Gran Bretanya era un soci amb gran pes polític, econòmic i cultural. L'extrema dreta condiciona governs i fa molt soroll en el Parlament Europeu. Però l'estratègia d'aquests partits euroescèptics no ha aconseguit fer trontollar els pilars fonamentals de la Unió.

Els atacs externs, Donald Trump en la seva presidència i Vladímir Putin amb la seva política d'afeblir Europa, no han aconseguit destruir una realitat que, precisament amb la guerra d'Ucraïna, s'ha fet més forta.

El que pretenen els euroescèptics com Marine Le Pen no és destruir Europa sinó ensenyorir-se de les institucions, canviar el rumb de la política, tirar a tots els estrangers indocumentats i convertir la Unió en un conjunt de nacions en les quals les fronteres mentals, ideològiques i econòmiques tornin a aixecar-se i afeblir així una experiència que ha detingut durant més de setanta anys les guerres en el continent.

La Unió Europea és l'espai polític i social més atractiu per a milions i milions de persones a tot el món. Els valors d'Europa no són els exèrcits ni la força. Les decisions es prenen per consens. Es respecten les peculiaritats de tots els països membres. És el mercat més important del món. L'intercanvi d'estudiants, des de Portugal a Finlàndia, ha aconseguit que qualsevol pugui sentir-se a casa vingués d'on vingués. Les beques Erasmus, en aquest sentit, és la millor inversió que s'ha fet perquè ningú se senti estranger enlloc.

Els partits d'extrema dreta pretenen desfer el camí caminat i tornar als populismes nacionalistes. Encara que els francesos no li vulguin, Macron, i no Le Pen, és el millor candidat per a defensar la idea d'Europa.

Lluis Foix
Llicenciat en Periodisme i Dret. Exdirector de La Vanguardia i especialista en política internacional

Agenda

maig

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 
 
 
 

Enquesta