Aquest dies arrossego un mal de cervicals que fot feredat, les espatlles encarcarades i el coll enganxat. Amunt i avall amb la meva bicicleta i el mocador, xop, fins a l’alçada dels ulls.

Soc de Lleida, la ciutat de la boira.

Ah, la boira! Generadora de debats insubstancials, que divideix la societat lleidatana més que “el procés”. Aquest producte local únic i extraordinari, que ens fa sortir al carrer arraulides, que ens ofega la veu i el caràcter, ens cala els ossos i ens fa més petites i insignificants però això sí, més lleidatanes, orgulloses de quasi no ser-hi, d’esvair-nos, de no veure’ns més enllà del nas.

I penso, ves que tot aquest elogi de la foscor, aquesta fal·lera amb la grisor, no sigui perquè així és com som la gent d’aquí. Ens agrada (us agrada) la boira perquè representa la ciutat que volem. Grisa, petita, separada del món sota una cúpula com la que va imaginar Stephen King i on, com en el petit poble de Chester's Mills, la gent cada cop és més agra, més violenta, menys humana, fins a l’apocalipsi final. L’aire s’enrareix dia a dia i a voltes costa respirar.

La boira és pol·lució i somriures inerts. Gent que camina en vida pels carrers morts de Txernòbil. La boira és el nostre passat, el present i el futur.

Si mirem enrere veiem que la boira ens ha fet i desfet, i ha configurat aquest caràcter lleidatà que alguns anomenen “nostrat”. Som, de fet, una ciutat governada històricament per la boira. Un lloc on no s’ha esvaït mai aquell “leridanismo” dels quatre mascles franquistes espatarrats a la vora del foc, escalfant-se amb conyac i testosterona, mentre fora la gent es fot de fred i de ràbia.

A Lleida la boira està present en el pensament i la inacció. Tret d’alguns canvis que ella mateixa s’ha encarregat d’empetitir, la manca de llum, la humitat i el mal d’ossos impedeixen que siguem una ciutat valenta, governada per gent valenta. I és que amb la boira fa mandra sortir de casa. I de portes endins només podem fer política de despatx, com la d’abans, de mirada curta i desencís garantit. No cal aixecar la vista, l’horitzó cau molt lluny i durant un bon grapat de dies l’any ni el veiem.

Quaranta anys de boira són difícils d’escampar. Quina mandra, massa fred acumulat. És mes fàcil arraulir-se i passar desapercebut. Lluitar-hi a cops de ventall no fa soroll i tard o d’hora sortirà el sol. O no.

La boira ens anestèsia, ens torna mediocres i ens fa oblidar l’esperit d’aquelles lleidatanes pioneres en la lluita i els drets socials. En els carrerons foscos la humitat esborra els noms d’Aurèlia Pijoan i Salvador Seguí de les seves parets. L’empatia ha desaparegut, substituïda per la fredor i la distància. Ja no ens parlem ni entre nosaltres. I les qüestions de confiança se les empassa la rancúnia i dilueix la coragror.  

A Lleida la boira té un museu. N’hi ha més, però només un porta el seu nom. Només un et permet endinsar-t’hi per a no tornar, com els calers que va costar. Del barri i per al barri de la Mariola, envoltat de boira eterna.

A Lleida la boira es posa en flascons. A Lleida la boira fa olor de purins, de fems, d’avorriment etern. Ens agrada (us agrada) perquè al final tot és qüestió de gustos, oi? I si no en vols, no l’oloris, no te l’empassis.

La boira ens converteix en éssers petis, feréstecs, malcarats i desconfiats. Els habitants maleits d’una ciutat encongida.

"Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner"

Màrius Torres [La Ciutat llunyana]