Quan era petita recordo mirar sempre a la meva padrina, mirar-la de manera en què intentava saber quines eren aquelles coses que la feien ser com era. L’admirava i volia reproduir en mi aquells aspectes i coses que em feien perdurar aquell sentiment d’admiració. Era una dona què, per qüestions alienes a ella havia tirat endavant sola a la seva família quan tenia gairebé quaranta anys. Admirava la seva força i grandesa que, sorprenentment, encara té amb ella com si no haguessin passat els anys. Em commovia que hagués encapçalat la seva família, encarregant-se tant d’aquesta com del cultiu de les terres. De fet, era l’única de les seves amigues que tenia carnet de conduir, quina dona feia això en aquella època?
Va ser més endavant quan vaig adonar-me que allò que em feia admirar-la era el fet que els trets que la caracteritzaven eren trets o situacions que habitualment no assumia la dona, sinó l’home. Aquest fet em va fer reflexionar de ben petita. Per què era tan estrany que les dones assumissin aquest rol? O més ben dit, per què hi havia rols corresponents al gènere? Jo quan era petita pensava que podia fer el que em donava la gana. Perquè si et fixes, quan érem petits ens era tot una mica igual. De fet, no érem nosaltres qui triàvem jugar amb nines, ni ells qui preferien divertir-se amb cotxes de carreres, sinó els més grans qui ens ho posaven davant. Els que justificaven els actes del nen per la seva força característica i els plors de la nena per la seva especial debilitat. I clar, per molt que tu vegis que a la classe dels elefants sou tots elefants, ja s’encarregarà la vida de dir-te que no, que cada elefant és diferent i pot arribar a llocs diferents.
Desconec el moment en què el món ens va dir que érem inferiors i limitades, que ens havíem de centrar a callar i creure, i que eren ells qui manaven. El que sí que conec és que, gràcies a aquelles que van decidir que això no els semblava ni bé ni just, jo avui estic aquí escrivint aquest text. No és gràcies només a les primeres, ja que han hagut de sortir moltes segones i terceres en diverses ocasions a reclamar el que era seu. Fins a arribar al punt que avui dia encara hem de sortir a fer-ho, per elles i per les que vindran, que també hauran de sortir.
Mai he considerat que ser feminista sigui una opció, ja que no ser-ho no és una possibilitat. Reclamar el que és just per totes no és només per nosaltres sinó també per ells, per aquells empresonats en els estereotips de la masculinitat. Estar tancat dins uns límits no és còmode, oi? Deixem-nos plorar, riure, treballar, parlar i ser, sobretot ser, ser qui vulguem independentment de la raça, gènere, sexe o preferència sexual.
Anaïs Camarasa Verdú
Regidora d’Igualtat i Feminismes de Corbins
