La columna

La columna

Historial
20-11-2018
Alberto Velasco
13-11-2018
Carmel Aran
06-11-2018
Salvador Giné
30-10-2018
Ramon Morell
23-10-2018
Sofia Gallego
16-10-2018
Carmel Aran
09-10-2018
Ramon Morell
25-09-2018
Carmel Aran
11-09-2018
Salvador Giné
04-09-2018
Lluis Foix
28-08-2018
Ramon Morell
21-08-2018
Amaia Rodrigo Arcay
14-08-2018
Carmel Aran

Pàgines

La Diada del bisbe Irurita

11-09-2018
La Diada del bisbe Irurita

Des de la reinstauració de la democràcia, s’ha actuat molt decididament en la retirada de la simbologia feixista dels nostres carrers, reordenant els noms dels carrers principals que duien una pitjor càrrega simbòlica. Generals colpistes i líders feixistes de la dictadura han estat esborrats del nomenclàtor oficial i, moltes vegades, substituïts per aquells mateixos noms que el 1939 els colpistes van reemplaçar (Prat de la Riba, Francesc Macià, etc.).

La feina grossa estava feta. Anys més tard va venir el torn als destacats simpatitzants i alcaldes del tardofranquisme a qui algun, com l’alcalde mig socialista mig de Ciudadanos Àngel Ros, van defensar a tort i a dret fins que la seva vehement causa ha estat recompensada amb un retir al balneari d’Andorra (per cert, segur que el jacobí Ros està completament d’acord amb les maniobres i pressions il·legals del govern espanyol contra l’andorrà per destapar “l’afer Pujol” -que tenia com a centre d’operacions l’ambaixada espanyola a Andorra- i que van provocar que el govern d’Andorra demanés empara i protecció al govern francès).

Però tornem a lo nostre. Els carrers dels alcaldes feixistes de les dècades de 1950-70 continuen incòlumes al seu pedestal. És una petició recurrent d’algunes associacions que aquestes càrrecs feixistes siguin eliminats de l’àmbit públic, la qual cosa significa que, almenys, la polèmica continua viva i que aquests noms no descansen en pau. No obstant, com en molts altres àmbits de la vida, altres noms passen totalment desapercebuts i continuen any rere any, i sense que ningú els molesti, donant noms a carrers. Estan com a resguardats, sense que se’ls assenyali com a conspiradors feixistes ni es reclami la seva eliminació. Em refereixo, per exemple, al bisbe Irurita, al qui la ciutat de Lleida concedeix l’honor de nomenar un dels seus principals carrers de la ciutat.

La pregunta clau és: per què aquest bisbe té un nom de carrer? Se suposa que hauria dut a terme alguna bona obra per a la ciutat i els seus habitants. Doncs, no. Apart de ser bisbe de Lleida de 1927 a 1930, no consta que realitzés res de bo, en absolut. Per tant, a què ve la recompensa amb un carrer? Anem més enllà. A Manuel Irurita Almandoz el persegueix la polèmica, envoltada d’una bruta pols feixista que fa pudor. Cada 3 de desembre, un petit grup ultracatòlic celebra una missa a la catedral de Barcelona en memòria seva. Irurita fou un feixista declarat i bisbe de Barcelona a partir de 1930. Algunes fonts apunten que al 1936 el bisbe Irurita va ser partícip, a la seu del bisbat i amb l’assistència de militars i falangistes, en la preparació de l’aixecament militar. Quan a Barcelona va esclatar l’ambient anticlerical descontrolat, Irurita es va amagar a casa d’uns amics. Descobert per elements anarquistes, el van traslladar al convent de Sant Elies, habilitat per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) com a centre de detenció, i d’allí al cementiri de Montcada, on el van executar la nit del 3 de desembre de 1936, juntament amb dos membres de la família Tort que el van acollir refugiat. Un testimoni, el qual s’ha demostrat després que era fals, va explicar que el bisbe va beneir les bales que l’havien de matar (al bon home el van enxampar quan testimoniava fins i tot el dia que el van matar a ell!). Per altra banda, altres testimonis, dels quals tampoc no s’ha pogut contrastar les seves afirmacions, indicaven haver vist al bisbe ben viu el 1939. Sigui com sigui, la suposada execució va servir perquè l’església iniciés el procediment de beatificació. La mateixa església, per contra, es nega a què al cadàver, enterrat amb gran cerimonial el 1943 a la catedral de Barcelona, se li realitzi una prova d’ADN per assegurar que és el bisbe, i no un nebot seu, Marcos Goñi, qui és enterrat allí.

Continuem amb el nostre flamant i reviscolat bisbe Irurita. Enemic declarat de tot allò relacionat amb la llengua i la cultura catalanes, en la seva etapa de bisbe de Barcelona va negar l’assistència de capellans al funeral del president Francesc Macià, celebrat el dia de Nadal de 1933. Va haver d’intercedir el cardenal Vidal i Barraquer. Aquest podria ser un afer merament eclesiàstic, donat que la Generalitat acceptava capellans a les absoltes, però no al seguici fúnebre, però el pensament ultraconservador i rabiós contra Catalunya d’Irurita ja s’havia manifestat en nombroses ocasions anteriors. A tall d’exemple citem la seva repulsa vers la llavors influent i massiva Federació de Joves Cristians de Catalunya, que tenien com a lema: "Som Cristians i Catalans, que és com dir herois dues vegades".

El 1939, amb el triomf dels feixistes, Irurita va ser elevat a la categoria de màrtir de la guerra civil. Carrers, escoles i grups d’habitatges van ser batejats amb el nom de la gran figura del nacionalcatolicisme: “Bisbe Irurita”. I aquí continua el nostre bisbe, fins avui, majestàtic en un dels carrers principals de la ciutat de Lleida. Des de la seva tomba, sigui on sigui (perquè hores d’ara segur que ja és mort) es deu petar de riure dels qui demanen l’eliminació de la simbologia feixista dels carrers i dels que participen en la Diada Nacional de Catalunya.   

Salvador Giné

Agenda

novembre

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 
 

Enquesta

Aprofites el Black Friday per fer compres?