Si vostès està llegint això és només gràcies a la infinitat d’esdeveniments que, des del mateix moment de la formació de l’Univers, s’han combinat entre ells de manera única i irrepetible. Una petita desviació i tot seria d’una altra manera. Per exemple, considereu què hauria pogut passar si el vostre rebesavi aquell dia hagués tingut cagaleres i no hagués anat al ball de festa major on va conèixer a la rebesàvia. O sigui, si creiem en la relació causa-efecte, vostès estan llegint això perquè el seu rebesavi, el 14 d’agost de 1903, no tenia el ventre fluix. I per moltes altres causes... Al final n’hi ha tantes, que no trobaríem manera d’esbrinar perquè coi jo he escrit això i vostès l’estan llegint.  Però ¿quantes vegades no hem dit totes aquelles frases inútils que comencen per si jo hagués fet...si no fos per...o si a mi m’haguessin deixat..? I és que una de les característiques que tenim els humans és la preocupació per la seguretat: ens costa acceptar que vivim en un món contingent, sotmès a l’aleatorietat, i reclamem que tot sigui predictible, que cada causa tingui un efecte i que es els efectes siguin reversibles. El desig és tal que els faraons, els emperadors romans o fins i tot alguns presidents dels estats moderns tenien en nòmina astròlegs i endevinadors per a orientar les seves decisions. Avui, aquest paper l’atribuïm als científics o als sacerdots. En el cas dels científics, els demanem coses com que ens diguin en quin moment xocarem contra el pròxim meteorit, que calculin el dia, l’hora i la intensitat del proper terratrèmol, que en anunciïn la propera crisis econòmica, o que ens diguin si hi haurà neu per anar a esquiar el proper Nadal.

Si algú d’ells contestés amb un simple i sincer no en tinc ni idea, que és la resposta més científica possible en els casos al·ludits, posaria en perill la seva professió. Per a evitar això es va inventar una ciència auxiliar: l’estadística. Cal obtenir moltes dades individuals i agregar-les a través d’un valor mitjà o un índex de probabilitat. Els paràmetres així obtinguts ens informen sobre fenòmens generals, tendències, i comportament dels grups. I tot i que les conclusions obtingudes no es poden aplicar als casos individuals, així es fa, doncs aquesta és la principal funció de l’estadística: subministrar paràmetres que presentin una visió sintètica del món fàcilment aplicable als individus.

Veiem algun senzill cas d’utilitzacions espúries de les estadístiques: Guinea Equatorial es vanagloria de ser el país amb el PIB/capita més elevat d’Àfrica, però la majoria de la població viu en la misèria. Un altre no tan senzill: l’economia espanyola, com Mariano Rajoy ens recorda a tota hora, va bé, essencialment perquè hi ha creixement i perquè es creen llocs de treball, tal com mostren els paràmetres estadístics, però en el temps moderns mai no hi havia hagut tanta gent per sota dels nivells de pobresa ni tanta precarietat en la feina. O sigui: el missatge Espanya va bé i, per tant, a vostè també l’anirà bé, és fals: a vostè l’anirà bé o malament en funció de múltiples causes que actuen independentment: el que s’esdevingui amb el país, no és cap causa en sí, sinó un artefacte estadístic. 

La fal·làcia estadística s’utilitza a tota hora amb finalitats polítiques, però també per satisfer l’al·ludida demanda de seguretat. Per exemple, si el metge em diagnostica una malaltia greu i em contesta que estigui tranquil, que  el 80% dels pacients com jo sobreviuen al cap de 5 anys,  no m’està informant absolutament de res que es pugui aplicar a la meva persona, però com que estic habituat a aquest tipus d’inferències probablement surti de la consulta pensant que el que tinc, no és tan greu. Hi ha d’altres fal·làcies estadístiques, com creure que el que ha passat anteriorment serveix per saber que passarà en el futur, prendre la part pel tot o el tot per la part, utilitzar un nombre de dades insuficients per elaborar afirmacions amb revestiment científic. En fi, la ciència al servei d’una il·lusòria cerca de seguretat en un món governat  per l’aleatorietat i la incertesa.

I finalment, si falla la ciència estadística, estan totes aquelles veritats que es construeixen, no per l’agregació de dades o de fets, sinó per l’agregació d’adeptes: si molta gent creu una cosa, deu ser veritat. Així funcionen les religions i els seus imitadors moderns, com ara les pseudociències i les teràpies alternatives . N’hi ha prou a aconseguir moltes adhesions per a aconseguir que qualsevol falòrnia inconsistent adopti el revestiment de veritat absoluta.