Des de fa uns anys enrere els festivals de música d’arreu de Catalunya (i de l’estat espanyol) han anat en augment. El sector musical ha estat un dels que ha patit amb més força el canvi d’estratègia pel pas del disc físic al digital i les noves plataformes de distribució de la música, on els grups han hagut de basar els seus guanys en les actuacions enlloc de fer-ho venent discs i eliminant intermediaris. Fins aquí tot correcte.
Avui es podria dir que els intermediaris ja no són els representants o discogràfiques, sinó que són els organitzadors de festivals, que van sortint de sota de les pedres, amb noms nous, propostes pseudo-innovadores i, com no podia ser d’altra manera, molta música. A Catalunya en tenim molts de consolidats i que han anat augmentant any rere any l’afluència de públic. Lluny queda ja el Doctor Music d’Escalarre dels anys 90, o el Senglar Rock de primers de segle (ara Acampada Jove). Malauradament hem arribat a un punt en que hi ha un excés d’oferta de festivals de música, creats per grans empreses (molts cops d’Anglaterra) que porten els Pet Shop Boys a fer tres o quatre concerts a les costes espanyoles. Una gestió de la música que a vegades no resulta del tot neta: preus desorbitats, micro concerts, males pràctiques en matèria d’alimentació, etc. No ens ha d’estranyar que molts d’aquests festivals es comencin a fer enrere, com el Jiwapop, que amb un cartell ple de noms importants només va poder vendre 2.000 entrades anticipades. O l’Electrobeach, el Pop León, o el Locademia.
Es tracta de gestió musical responsable. El Paupaterres de Tàrrega, festival amb un cartell i uns preus assequibles, sense ostentacions, n’és un bon exemple.
