Vet aquí dos mots si no antitètics no necessàriament lligats. O potser sí? Perquè continuament sento parlar de consum cultural, producte cultural, indústria cultural, fins i tot de tants per cent del PIB cultural, etc. I ara que ve Sant Jordi, ja comencem les llistes dels més venuts, estadístiques de venda, catàlegs, suplements i un munt d’escriptors fent d’agents comercials del seu llibre. I se’ls veu tan incòmodes i tan fora de lloc! Tanmateix cal fer-ho, et diuen els gestors culturals. Aviam, lector,centrem-nos.

L’escriptura té molt de soledat, aïllament, silenci i això que anomenem mercat o indústria del llibre és tot el contrari, ço és, brogit, soroll, gentada. Què fem? Què preservem? Jo ho tinc claríssim. L’escriptor per damunt de tot o si voleu la creació lliure i espontània, independent dels diners. És clar que llavors algú ens dirà ”esperteu-vos!", "en quin món viviu“, "és l’economia, estúpid“ (Bill Clinton dixit). I així mesells molts cops acceptarem aquesta premissa falsa quasi per inèrcia o, pitjor encara, per peresa intel.lectual. Tal dia farà un any!

Doncs no,  jo em despertaré, deixaré de ser naïf i de ser estúpid i us diré clar i català que el consum és un ús de bens i serveis que acaben en ells mateixos. Així entenem per  una cosa consumida una cosa acabada, fosa, que no es perllonga en el temps i l'espai.

Per tant, senyors del “món és així", comenceu a qüestionar aquest tàndem consum-cultura, que ja n’hi ha prou de pervertir els mots. Si alguna cosa dura en el temps i es perllonga és la literatura i la cultura en general, i no hi ha res més consumible i fungible que els diners. De vegades, no tot és l’economia, estúpid. I aquesta és meva i no del Bill Clinton.