La llengua és una construcció social que es nodreix de les creences i de les normes culturals, que estructura el nostre pensament i que explica la nostra percepció del món. La paraula fa la cosa i, per tant, allò que no té nom no existeix.
El rebombori que s’ha generat al voltant del terme ‘portavoza’ i la ridiculització a l’estil de “los ignorantos e ignorantas” no em fa gràcia. És prendre’s a broma una demanda social històrica que té a veure amb la conquesta del principi d’igualtat entre dones i homes. A la llengua, sí, que és un altre àmbit, com el laboral, el sanitari, l’educatiu, el polític, etc. en què també és imprescindible treballar per la igualtat. No obstant això, confesso que ric bastant de veure com s’ho prenen en Marías, en Reverte i companyia que posen el crit al cel i aprofiten l’ocasió per donar lliçons al més pur estil masclista.
La llengua no és quelcom que pertany a un grup d’intel·lectuals reduït que decideixen sobre ella: la llengua pertany a la comunitat que la parla. I la comunitat que la parla està formada per dones i homes. Posar sobre la taula, doncs, la necessitat de reflectir la realitat i incorporar el clam popular en relació amb la consecució de la igualtat entre dones i homes em sembla una passa endavant, malgrat que el terme ‘portavoza’ no sigui necessari des del punt de vista del sistema lingüístic. ‘Portavoz’ es marca amb l’article: ‘el portavoz’, ‘la portavoz’, d’acord. Però és la comunitat parlant qui decidirà el seu èxit com a mot. Val la pena recordar que és el mateix cas que ‘jueza’. Tampoc li calia al sistema lingüístic, però sí li feia falta a la comunitat parlant i va triomfar, tant, que ara l’ús es consolida i es considera preferent, segons la norma.
No sé si ‘portavoza’ tindrà èxit, però més enllà del seu destí -m’és igual-, el veritablement important és que situa el debat de la igualtat en altres àmbits, com el lingüístic. Pot semblar subtil i innecessari, però no ho és. La llengua i l’ús que en fem continua incorporant elements que inivisibilitzen les dones o que contribueixen al manteniment dels estereotips i dels rols de gènere tradicionals. Fixeu-vos en el lèxic moral o laboral, en els insults o les floretes que són d’ús exclusiu d’un o altre sexe.
L’estructura social és (hetero)patriarcal i androcèntrica. I la llengua i l’ús que en fem també ho és. No, no cal repetir dues vegades el mateix: ‘les ciutadanes i els ciutadans’. Es pot practicar des de l’economia lingüística, de debò: ‘la ciutadania’. La llengua té moltes estratègies per evitar el desdoblament de gènere. Moltes. És una qüestió que requereix voluntat i pràctica. Res més. I si no es pot, no passa res perquè en una ocasió, estimades lectores i estimats lectors, es repeteixi el terme per visibilitzar les dones. Som la meitat de la població i és de justícia. D’això va la democràcia.
