Tres fets inesperats s’han produït en els últims cent dies. No estava previst que Putin envaís Ucraïna amb la intenció de dominar amb la força militar un país sobirà. Tampoc que Zelenski resistís i plantés cara als russos amb les armes pròpies i les prestades per Occident fins al punt d’impedir la formació d’un govern en Kíiv submís al Kremlin. La tercera sorpresa ha estat que dos països neutrals històricament, Suècia i Finlàndia, amb governs socialdemòcrates, hagin sol·licitat oficialment l’ingrés en l’OTAN.
Europa està involucrada en una guerra que pot ser llarga i provocar una crisi alimentària global. Així ho va afirmar el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, en el col·loqui ‘Foros de Vanguardia‘ divendres passat. Les conseqüències ja s’adverteixen en la inflació disparada en tota Europa, en el tràfec de milions d’ucraïnesos dins i fora del seu país, en l’augment dels pressupostos de defensa i en les diferents percepcions que van apareixent a la Unió Europea sobre com tallar la dependència energètica de Rússia. No tenen sentit les sancions econòmiques contra Putin si cada dia es paguen al Kremlin uns mil milions d’euros per contractes de gas i petroli vigents que arriben a Europa per vaixells, oleoductes o gasoductes.
Pot resistir Europa un hivern sense gas i petroli procedents de Rússia? No sense fortes tensions socials i esquerdes més o menys gruixudes en la fins ara compacta unitat de les institucions europees respecte a la guerra de Putin contra Ucraïna. Però abans que arribi el fred la guerra continuarà matant, destruint ciutats i amb el risc d’un escenari de confrontació oberta amb països que formen part de l’OTAN, és a dir, la gran catàstrofe que, per tercera vegada en un segle, segaria milers i milers de vides.
Deia Javier Solana en el col·loqui de quatre exsecretaris generals de l’Aliança commemorant el 40è aniversari de l’ingrés d’Espanya que el primer que cal fer és detenir les hostilitats en forma de treva, armistici o ‘alto el foc’. Putin ja ha perdut, deia, en complir-se cent dies d’una guerra que no ha aconseguit el seu objectiu. I a partir d’aquí, negociació entre les parts i buscar una sortida política.
Comparteixo aquest argument amb algunes reserves. La primera i més important és que avui no està en l’ànim de Putin ni en el de Zelenski detenir les hostilitats perquè cap de les dues parts vol acceptar una derrota. La segona és que des de l’OTAN, amb Washington i Londres al capdavant, s’insisteix a vèncer a Putin fins a expulsar a les seves tropes de territori ucraïnès. Scholz s’uneix al pla arrossegant els peus i Macron manté llargues converses telefòniques amb Putin el contingut de les quals desconeixem. Sánchez està alineat amb Biden, però amb diversos ministres del seu Govern contraris fins i tot al fet que se celebri el cim de l’Aliança a Madrid.
La tesi majoritària entre els aliats és que o es deté militarment a Putin a Ucraïna o el conflicte s’estendrà a altres països com Moldàvia. S’enviaran armes i diners, i els morts els posaran els ucraïnesos i també els russos. Un general de Catalina la Gran va dir que Rússia no estaria tranquil·la fins que en les dues parts de les seves vastes fronteres hi hagués soldats russos.
La geografia sempre els ha pertorbat. Putin vol recuperar l’imperi perdut i, de pas, afeblir una Europa que li destorba per les seves llibertats tan contràries a la dictadura que ell regenta des de fa vint anys.
Article al Blog de Lluís Foix.
