Cada vegada que pujo a la Seu Vella m’envaeix la nostàlgia i la tristor. I alhora una sensació de que la destrucció continuada no ha pogut aturar l’esforç també constant de preservar el conjunt monumental que identifica Lleida des de la llunyania i des de la proximitat de la vella catedral que ha rebut tots els cops iconoclastes de la història.

Acabo de llegir el llibre de Josep Varela, «L’habitant de la Seu Vella», unes memòries que comencen en la infantesa en les que relata els dotze anys que va passar en una de les capelles gòtiques de la Seu Vella. El seu pare fou un picapedrer, un «canteiro» gallec, que va anar a parar a Lleida per la reconstrucció de la catedral i on va ser-hi durant un llarg període convertint-se en vigilant del recinte.

És molt interessant el relat de Varela vivint en la solitud d’un gran monument nacional, veient com els soldats encara ocupaven part de les instal·lacions i la lenta restauració de la Seu Vella que tenia un flaire bèlic amb pintades surrealistes a les parets i amb pedres malmeses per cops de martell o per bombes. Veié com la Casa d’Exercisis Espirituals començava les seves activitats. Les seves experiències expliquen molt bé aquells temps precaris, freds, austers. Autoritaris. L’habitant de la Seu Vella m’ha recordat al meu pare que, en acabar la guerra, hi passà més de dos anys com a soldat a dalt en les instal·lacions mig derruïdes menjant malament i matant el temps en una ciutat fortament militaritzada que patí severament les conseqüències de la guerra, bombardejos, el front instal·lat al riu Segre i punt de partida de l’ofensiva de les tropes franquistes per fer recular l’exèrcit republicà fins a la frontera francesa.

La trajectòria de Josep Varela és plena d’experiències en el camp de l’educació, la cultura i la política. És una vida marcada per l’esforç davant l’adversitat que de ben segur va forjar durant aquells anys de solitud, de pujar i baixar de la Seu per anar a l’escola o per acompanyar la mare a comprar. Anys de resistència i d’afany de reconstruir un país devastat pel conflicte. Aquest llibre es memorialístic, personalíssim, però alhora forma part indispensable de la història de Lleida d’ençà dels anys cinquanta del segle passat.

Deia que em causava una certa tristor visitar el gran monument emblemàtic de Lleida que d’ençà de la guerra de Successió a la corona Espanyola (1701-1715) ha estat ocupat per militars borbònics, pel exèrcit napoleònic i també per les tropes de Franco. Un lloc de poder i de culte que porta les senyals de constants assetjaments de tropes que sotmetien la resistència de la primera gran fortalesa d’entrada a Catalunya. Sempre que ha esclatat una confrontació militar entre Castella i la Corona d’Aragó i el comtat de Barcelona, Lleida és la primera en rebre. Les destrosses a la Seu Vella per les tropes de Felip V foren el 1707 quan a la guerra de Successió li restaven encara vuit anys.

És un diumenge de tardor, solejat i freqüentat per visitants de molts indrets. Els guies expliquen la grandiositat del claustre gòtic, la gran església romànica, la Canongia i el campanar que ha aguantat totes les cafrades a les que ha estat sotmès al llarg de la història. Recordo un dia en que Josep Ramon Correal, periodista lleidatà i bon amic, em convidà a pujar els 238 graons que porten fins dalt de tot de la terrassa, la millor vista de Ponent, amb el riu Segre serpentejant als peus i la ciutat creixent per totes bandes.

El cèlebre poema de Magí Morera i Galícia està gravat en una làpida de pedra, col·locada l’any 1912, escantellada per un cop d’escarpre petit però indicatiu dels intents de destrucció que ha viscut aquest lloc privilegiat de Catalunya.

El poema comença dient que

«A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidetans,
s´enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.»

Molt exacte. És un referent inqüestionable de la ciutat i un símbol de la identitat lleidatana, moltes vegades amenaçada i a punt de ser destruïda, però sempre enlairant-se com una gran bandera de pedra que ha resistit tots els embats militars i polítics dels segles.

La rehabilitació del Conjunt Monumental de la Seu Vella és un treball formidable que continua amb el projecte de refer total o parcialment els edificis que un dia foren una de les joies arquitectòniques de la Catalunya medieval on hi van passar reis, futurs papes (Calixte III) i els savis de l’època. L’Estudi General de Lleida fou la primera universitat catalana i la quinta de la península ibèrica. Malgrat les senyals del instint iconoclasta que ha patit el país, és un consol veure com s’ha refet la part més substancial de la Seu Vella de Lleida.