La columna

La columna

La temptació d'imitar a la Xina

03-11-2020
Carrers ciutat xinèsa. Arxiu

Hi ha motius per a témer una crisi que acabi amb moltes de les conquestes socials aconseguides en els últims quaranta anys a Europa. Els motius aquesta vegada no són ni una guerra, ni una confrontació pels preus de les matèries primeres, ni un xoc diplomàtic entre les potències de la guerra freda. És un virus que no se sap com i per què rebrota però que actua com un enemic social que ha sembrat la por i el desconcert en el món.

No sóc partidari de teories de la conspiració, però vull constatar un fenomen que té a la Xina com a principal actor. El virus procedeix de la ciutat de Wuhan, segons van admetre des del començament les autoritats de Pequín. Les precaucions i confinaments que ara fa un any vèiem per televisió ens semblaven una reacció insòlita i desmesurada. Hi ha una primera dada sorprenent: la rapidesa i la universalitat del contagi que va portar el coronavirus a la resta del món comparat amb el control de les autoritats xineses.

La Xina està controlada per més de vuitanta milions de membres del Partit Comunista, fundat en 1924, i entre les seves qualitats no es troba la transparència sinó un control estricte de la informació. No ens consten el nombre de morts per la pandèmia i tampoc s'han divulgat les xifres sobre el contagi en altres ciutats xineses molt poblades com és el cas de Xangai, Pequín, Nanquín... Ni tan sols Hong Kong ha estat castigat molt severament. Com pot el virus arribar a causar un milió de víctimes a tot el món i que a la Xina, el país més poblat de la terra, les baixes tinguin una proporció molt ­petita respecte a Europa i els Estats Units? No es pot comprovar si, com insinuen les teories conspiratives que d'alguna manera s'apropia Donald Trump des que la pandèmia va començar a colpejar de manera forta als Estats Units, es tracta d'un virus construït en un laboratori i expandit per tot el món. Aquesta teoria no té fonament ni semblaria molt ­intel·ligent perquè si no coneix davanteres podria saltar novament a la Xina i causar moltes morts a les seves ciutats i en el camp.  Tret que disposin d'una vacuna.

Però, deixant de costat la geopolítica del virus, hi ha una realitat que es pot comprovar consultant les dades oficials que ofereix el Govern de Pequín i els que subministren els països democràtics occidentals:  el PIB de la Xina en el segon trimestre del 2020 va créixer un 11,5% després d'una severa baixada de menys 10% en el primer trimestre. S'ha recuperat de la patacada de principis d'any, mentre que en les economies occidentals la baixada del PIB en el segon trimestre ha aconseguit xifres al voltant del 10% negatives. Es pot ressaltar que, mentre l'economia del món occidental arrossega encara els efectes de la crisi del 2008 i no sap com sortir de la que ha creat la pandèmia, la Xina segueix en plena activitat, produeix, exporta i, a més, adquireix moltes empreses occidentals a preus desorbitats. La realitat és que Occident, en molts aspectes, s'ha convertit en el gran mercat de la Xina, que no té competència en l'afeblit complex industrial que encara persisteix a Europa i els Estats Units.

La Xina no exporta ideologia sinó l'ocupació dels braços principals de l'economia, de les infraestructures, de la tecnologia en el seu estat més elaborat. La batalla que lliura amb els Estats Units a propòsit de la instauració del 5G a escala global és possiblement la confrontació de gran importància per a decidir l'hegemonia mundial en aquest segle.   La penetració xinesa a Àfrica, per exemple, no té moltes connotacions polítiques ni culturals malgrat les multimilionàries inversions en infraestructures públiques i civils . A Europa són propietaris de clubs de futbol, de xarxes d'hotels i de fons d'inversió que gestionen amb prudència i eficàcia. 

No busquen l'hegemonia política o cultural ni pretenen que ens comportem com ells. El que busquen és ser la primera potència mundial, l'imperi del Centre, com es consideraven a si mateixos abans de 1914, desbancant als Estats Units com a potència indispensable des del final de la Gran Guerra i la Conferència de París de 1919, segons estimacions de Madeleine Albright, exsecretària d'Estat amb Bill Clinton.

La temptació d'afegir tocs autoritaris a les democràcies occidentals perquè l'eficàcia justifica l'eliminació de les discrepàncies en favor de l'èxit de les polítiques és present en molts països d'Europa i els Estats Units.  Seria un immens error acceptar-ho perquè, amb les seves manques i els seus errors, els sistemes lliures tenen l'última paraula malgrat el miratge dels règims que situen les llibertats per sota de l'eficàcia construïda sobre la privació dels drets i la dignitat de les persones.

 

Article original: foixblog.com

Imatge autor: 
Lluis Foix
Llicenciat en Periodisme i Dret. Exdirector de La Vanguardia i especialista en política internacional

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31