La nit de dissabte va succeir un fet execrable: alguns mitjans anunciaven la mort de Muriel Casals a través de les seves comunitats socials hores abans que la família i el mateix hospital ho comuniqués oficialment. Un rumor, una filtració i córrer a ser el primer a publicar-ho. I clar, el cúmul de despropòsits, com una bola de neu, exponencials. Uns deien que sí, uns altres deien que no, uns deien que potser sí, uns que de moment no.
Els usuaris, sobretot en aquella xarxa de la immediatesa – Twitter – van queixar-se, i amb raó, sobre aquestes publicacions que atemptaven contra el respecte a Casals i la seua família. Fos o no traspassada, ningú ho havia fet oficial.
L’objectiu era ser els primers. Ser els primers i batre rècords d’entrades a la web, augmentar visites, guanyar clics i generar més publicitat. L’endemà, per moltes queixes rebudes, ningú se’n recordarà i les dades i els registres numèrics quedaran. Victòria.
Escrivia Karma Peiró, a qui per cert vaig gaudir de professora, que potser caldria anar una mica més lents. A costa de què? De perdre els beneficis de ser els primers? Aquesta època de canvi no deixa clara la posició d’aquell que és pacient (tendència a desaparèixer). Aquesta nostra societat superficial busca cada cop més el titular i la compartició i cada cop menys la profunditat. Com podem anar més lents? Si jo vaig lent, ho farà el del costat?
Aquesta immediatesa es pot combatre amb el rigor i la qualitat. Dos valors que de moment no dóna tants diners ni clics al món digital. Potser en un futur pròxim els mitjans seran jutjats per la seva credibilitat. I potser aquesta credibilitat i bones maneres manaran molt més que els clics a l’hora de generar ajudes i repartir anunciants. Sembla utòpic.
No és només la velocitat, sinó el respecte.
No serem el mitjà més ràpid del món, però…
— LLEIDA.COM (@lleidacom) febrero 13, 2016
