Benvolgut Lector,

Després d'un temps de silenci torno a 'LLEIDA.COM' per continuar-vos explicant les meves cabòries i dèries, si se'm permet l'humor. No endebades, mirem el món des del nostre centre personal, des del nostre melic vital i tot allò que escrivim i expressem és sempre subjectiu. Salvant les distàncies, tothom imita en certa manera el gran pensador Montaigne, aquell que parlava sobretot d'ell, de la "philosophie du moi".

Endinsant-me en el meu camp subjectiu, aquest estiu se m'ha aparegut tres vegades l'Atzar ja sigui com a mot, ja sigui com a concepte. M'explico.

Primer Atzar. Sovint busco en la lectura allò que no trobo en el dia a dia. Cerco calma, reflexió, idees, mons diferents, personalitats diverses, altres èpoques. I amb aquesta idea he llegit "El jugador "de Dostoievski, una novel·la que conta l'obsessió del joc a l'Europa del segle XIX, en ciutats que conjuminaven casinos i balnearis. Gent d'arreu d'Europa que hi deixaven el patrimoni i de vegades la vida en taules de joc, a l'atzar de l'aposta. Dostoievski retrata aquells russos que hi feien cap i també el vici del joc que coneixia perfectament en ser-ne ell mateix durant molts anys addicte.

Segon Atzar. He vist de nou "Match Point" una pel·lícula que parla de l'atzar, amb un començament original en el qual una pilota de tenis que va passant d'un costat a l'altre, finalment xoca amb la xarxa i després de quedar en suspensió, cau. "Segons on tomba guanyes o perds "et diu una veu en off mentre sentència que tenim por de saber quant en depenem de la sort o quantes coses en depenen, salut, treball, estudi, amors. Woody Allen en quaranta-un segons ha aconseguit que pensem que la pilota som nosaltres.

Tercer Atzar. Una magnífica novel·la titulada "La dansa de l'atzar" de Ferran Garcia-Oliver. Una obra de ficció sobre la transició a la ciutat de València des d'una òptica coral d'estudiants universitaris, una petita meravella sobre la vida i un cant generacional a una època i una gent. Tot molt ben escrit en un lèxic ric, autèntic, ufanós com l'horta del país. L'atzar també hi juga un paper importantíssim en la trobada i coneixença de la parella principal de l'obra.

Arribats a aquest punt, algun lector pensarà que he descobert la sopa d'all i que això de l'atzar i la sort és més vell que l'anar a peu. I tindrà raó. Però de debò, en som prou conscients? Em sembla que no gaire, enlluernats i pluriocupats amb tanta tecnologia, racionalitat, algoritme, productivitat i mil foteses més, oblidem que com canta el crupier "Les jeux sont faits. Rien ne va plus". En poques paraules. Que tinguem sort!!!